L’extinció de les sargantanes
La sargantana pitiüsa (un animalet que no necessita presentacions per a qualsevol que hagi trepitjat Eivissa o Formentera) es troba en procés avançat d'extinció, segons una investigació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) publicada a la revista científica Ecology. El motiu d'aquesta situació és la implantació en aquestes illes d'una espècie de serp, anomenada colobra de ferradura, que és un depredador de les sargantanes i que literalment ha arrasat amb elles a Eivissa, on ja ocupa un 90% de l'hàbitat. La colobra de ferradura és una serp que pot arribar a fer dos metres i que és capaç de nedar, de manera que es desplaça també als illots propers per continuar cruspint-se les sargantanes que hi trobi. La destrucció està tan avançada que ben aviat, potser aquest mateix estiu, la població de sargantanes pitiüsa es podrà donar per extingida. Evidentment això té un impacte ecològic que no és de cap manera menor. L'extinció d'espècies endèmiques, com ho és la sargantana a Eivissa i a Formentera, comporta una alteració i un empobriment greu de tot l'ecosistema de la zona.
Una altra evidència és que la colobra de ferradura, per molt que sàpiga nedar, no hi ha arribat tota sola, a les Pitiüses. Ho ha fet (el mateix estudi del CREAF ho documenta) a través de la importació d'oliveres. Oliveres per repoblar el parc forestal de l'illa? No: oliveres com a arbres de decoració per embellir xalets i segones residències, com les palmeres i altres espècies que solen ser del gust (del pèssim gust) dels habitants d'urbanitzacions, municipis costaners i altres entorns d'ensomni. El ‘xaletisme’, com en diu Miquel Cardell, és una religió peculiar, que també reclama els seus sacrificis rituals. Entre ells, la importació d'arbres forans que sovint arriben parasitats o habitats per exemplars d'espècies invasores.
Les serps devoradores de sargantanes ens donen una metàfora tan transparent que no cal ni explicar-la. És un exemple de com una societat que basa la seva forma de vida en el consum i l'ostentació idiota acaba destrossant el seu entorn (i, per tant, perjudicant-se a ella mateixa, en tant que societat) sense ni tan sols ser-ne conscient. Encara pitjor, una societat feta d'individus que, en ser avisats de la destrucció que ocasionen, reacciona refugiant-se en el negacionisme, qüestionant l'autoritat dels científics i atribuint-los obscurs interessos. Una societat infantilitzada, formada per adults convençuts de tenir dret a tot (a tot allò que els ve de gust) i de no tenir cap responsabilitat en relació amb els altres, sense cap idea del bé comú ni ganes de tenir-ne, i que s'enrabia i fa potadetes quan algú intenta fer-li veure allò que fa malament.
L'extinció de les sargantanes convida a pensar en la nostra pròpia extinció, però no en mans dels immigrants que arriben en pastera, sinó sota el pes de l'avarícia de molts dels nostres conciutadans. No tota la responsabilitat la tenen els polítics: aquells que viuen en unes illes mediterrànies que van ser privilegiades, pensant-se que són tan sols escenaris per als seus capricis, també en tenen una part fonamental. Si se'ls diu res, encara contestaran que ells ja han pagat impostos (molts d'ells fan el que sigui per no pagar-ne). Molts mallorquins, menorquins, eivissencs i formenters tenen amb els doblers una relació –una fixació– que és patològica, nociva, tòxica i destructora. Ho saben, fins i tot, les sargantanes.
