A ca nostra, com supòs que al 70% de les famílies mallorquines durant el segle XX, teníem una tia monja. La nostra era germana del meu padrí. Sempre li havia dit “la tia monja”, però tenia un nom civil: Magdalena Bernat Gomila, i era de la congregació de les Germanes Missioneres dels Sagrats Cors de Jesús i Maria (disculpau la pompositat del nom).
Va ser com una espècie de mig padrina nostra. Ens estimava amb aquella rabiosa intensitat que estimen els infants de la família els que no han tingut fills, i les seves visites eren com festa major.
Sabíem que havia arribat (estic parlant d’aquella època en la qual a les cases de poble mai no tancaven, i simplement obries la porta i hi entraves) quan sentíem de cop aquella veu de contralt amb la qual feia espants pertot i contagiava l’aire d’aquella efervescència. No en teníem cap dubte, de totes totes, que estar amb nosaltres la feia feliç.
Rebia amb alegria qualsevol petit esdeveniment nostre (aprendre a nedar, un examen aprovat, una feina, un cotxe nou… tot era fantàstic si venia de nosaltres), no feia gens d’esforç per dissimular que ma mare era la seva neboda favorita (no podia ser d’altra manera: tenc la convicció que ella fou, de llarg, la persona que més la va estimar i que més cas li va fer) i tenia aquell sentit de l’humor gruixat de la gent d’un temps: li record anècdotes o afirmacions que avui en dia fan empegueir, actituds que de cap manera passarien el filtre de la correcció política i que no repetiré perquè no us n’endugueu una idea equivocada: era molt bona gent, i parlava com les persones d’aquells anys amb aquelles vivències.
Així com amb l’edat vaig tornant a les dones que m’han precedit, a les padrines, a les ties, a aquestes existències humils i petites que van acompanyar la meva infantesa, cada vegada les entenc més i més, i cada vegada em sap més greu no haver aprofitat millor el temps, no haver-les escoltat més. Perquè jo n’estava molt, de la tia monja, però se’m feia una mica pesada, i a poc a poc, tot i que sempre la vaig estimar, me’n vaig anar allunyant.
Record que m’havia temptejat (ho va fer amb totes les cosines, i degué trobar que jo era la més receptiva) i primer d’una manera subtil i després, quan m’anava fent gran, sense gaires embuts, m’insistia (com abans havia suggerit a ma mare) que valoràs fer-me monja. La comunitat anava envellint, necessitaven relleus i jo seria una peça excel·lent a la congregació: segons em deia, com que era llesta, arribaria a ser superiora, i a més, podria anar de missions i tendria grans aventures.
Ara podeu pensar que estava molt fora de lloc, però deixau que us expliqui una conversa que vaig sentir-li, i segurament l’entendreu més:
Parlant amb ma mare sobre la crisi de vocacions, va arribar a una conclusió demolidora: va dir que li sabia molt de greu, però que era normal que costàs tant que hi hagués monges joves: ja no feia falta professar per estudiar. I en aquell moment vaig entendre que ella havia estat una al·lota inquieta i amb ganes d’aprendre, i aquest privilegi li era vetat per sexe i per condició social: les joves de poble estaven destinades a casar-se i servir els vells i els infants que venguessin. Si una al·lota volia estudiar i viatjar, l’única sortida era fer-se monja.
El preu de la llibertat de la tia fou l’esclavitud de la meva padrina, la seva cunyada, que es va fer càrrec dels vells en un moment en què no hi havia travessers de llits, ni bolquers, ni centres de dia, una època en què els serveis socials eren les veïnades del carrer i la roba es rentava a mà. La meva padrina no va saber enfadar-se amb la societat que li imposà aquest paper, i sempre va retreure a la tia monja tot el que s’havia estalviat a costa seva. Víctima de l’heteropatriarcat, la meva padrina va qüestionar qui se’n deslliurava, no l’estructura que la sotmetia a ella, i em sap greu parlar de l’opció de la tia monja sense recordar la padrina.
Us he de confessar que havia començat aquest article amb la tia monja perquè us volia parlar d’una frase que va dir sobre el turisme fa molts anys, quan encara no estàvem com ara, i que va ser clarivident.
Però, després, el seu record se m’ha anat fent més i més gran, m’ha conduït per on ella volia, i després ha tret el cap la padrina reclamant també el seu espai: finalment he acabat escrivint un petit homenatge a aquestes dones que han possibilitat com vivim ara, sense ser conscients del paper que han tingut en tot el que hem aconseguit.
Perquè jo he pogut estudiar, i m’he casat quan i amb qui he volgut, i ara em dedic a escriure. I tot això ha estat gràcies a elles.
Ja parlaré algun altre dia d’aquella frase de la tia, avui volia un lloc per a aquestes dones, les nostres padrines que foren tan esclaves, les ties que se’n van deslliurar, i tot el que els devem, a unes i altres.
