UNA MONADA

Sabates al carrer

Les fotos de l’exministre de Defensa pujant les escales del jutjat o les acusacions de fantasies amb accions contra un milionari ministre i desinfectador donen per tornar a pensar en l’arrel moral de la bicicleta del 78, també de la roda dita progressista, la del presumpte Sr. X i el germà de Juan Guerra. I el 'happening' de la plaça de toros de Madrid per parlar de qui cull les tempestes que han sembrat la dretota constitucionaloide i els seus cops d’estat judicials i mediàtics. I el trencament de front al Parlament de Catalunya, de batalles perdudes i guanyades, de legitimitats i legalitats, de pors i polítiques, de representants i poble. I una votació del mateix Parlament, de reis reprovats…; però el cel s’ha obert sobre el llevant mallorquí i ha passat el que ha passat i no puc evitar la sensació, la idea, que totes aquelles qüestions ara mateix no acaben de tocar.
Però no tenc gens clar què cal dir, ara mateix, que acabam de comptar els morts, que sabem que passaran mesos i trimestres fins que els camins i els ponts s’hagin reconstruït, que hem vist les fotos de l’aigua i el fang, dels cotxes esclafats, dels helicòpters, les excavadores i les grues, de la gent amb graneres i fregones, i hem imaginat què és veure casa teva arrasada, els estalvis de dècades, les il·lusions d’un projecte de vida, els tresors personals, els records familiars.

La prioritat, crec, és transmetre escalf i solidaritat a aquells que han perdut persones estimades. I s’ha de fer amb l’actitud i la distància justes que marca el respecte; perquè el seu dolor no ha de ser mai carnassa de tertúlia caníbal ni de propaganda cínica. I tot d’una, cal veure quines són les mesures realistes i a l’abast que han d’ ajudar a començar a reconstruir-se totes aquestes persones que han perdut tant, aquells béns materials que són bàsics i, per tant, són eines essencials del seu viure.

Pot ser ara no és l’hora del “piove, porco governo”, ni del “no es poden combatre els elements”. Pot ser convé deixar que s’assereni tot una mica fins que arribi el moment de la reflexió; de recordar que vivim a la Mediterrània, i que aquests fenòmens extremats i imprevisibles són una característica del nostre clima, i de recordar també que no hi ha manera d’atribuir un cas concret com aquest al canvi climàtic; però que ara mateix un grup d’experts de l’ONU per a aquestes coses ha advertit el perill de la crisi climàtica irreversible en què es pot convertir la situació de canvi que ja vivim, si no prenem mesures dràstiques en poc més d’una dècada. I que una de les manifestacions segures i reals d’aquests processos de canvi és –ja, ara– l’increment de la freqüència i la intensitat de fenòmens extrems com el que ens ha colpejat.

Potser també és el moment de projectar tot el que hem viscut aquests dies, el que han viscut a Sant Llorenç, Son Carrió, s’Illot…, i fer una reflexió sobre com hem crescut les darreres dècades, on hem urbanitzat i si el negoci del metre quadrat de solar, d’apartament, de xalet, ha pesat més que unes precaucions de seguretat que, fins que la torrentada ve, són manies d’ecologistes, romanços als quals convé fer tan poc cas com a l’auxiliar de vol que explica com s’infla l’armilla salvavides.

Ara mateix, més que una reflexió, tenc una imatge, una foto que em du de Sant Llorenç una persona molt propera que ha anat a treballar per la zona amb els micròfons que, si són de notícia i no de porno o propaganda, fan els primers dies tanta falta com les pales. El carrer, que no surt a la fotografia, encara és brut de fang. Damunt la voravia, davant el llindar del portal, que té les portes que semblen xopes –segur que revendran–, s’arrenglera enfangat el calçat del que podria ser una família, una unitat familiar que s’usa dir ara. Potser la casa ja és neta, i han tornat d’agranar fang, però –com s’escau a la gent curiosa, que hauria dit qualsevol madona– han deixat les sabates, les catiusques brutes, a defora. I en aquest gest hi ha alguna cosa molt humana, íntima gairebé, que fa pensar que a l’arrel mateixa del dolor la vida continua, i amb ella un bri d’esperança. Potser no res més i no res menys, que això.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF