OPINIÓ

Riure al bar Bosch

GUILLEM FRONTERA
GUILLEM FRONTERA

Sí, abans rèiem més, pontificam des de la nostàlgia el meu amic RC i un servidor, però immediatament hem de reconèixer que els que tenen l’edat que teníem nosaltres quan rèiem tant ara també riuen molt. Amb els anys, les rialles es redueixen en nombre i volum. No vol dir que l’esperit perdi capacitat per a l’alegria, que en deu perdre –en uns casos més que en els altres–, sinó que aquesta alegria, o aquesta eufòria del moment, o la gràcia, s’asserenen i flueixen més compassadament. Moltes rialles ara se sintetitzen en somriures, també passa que l’expressió d’allò que les havia causades ja és més temperada i tendeix a eixir de la ironia més que de la sotragada verbal.

Però també és veritat que la majoria, en envellir, perd motius per riure o per somriure o... I en això tornam als primers mesos de l’existència. Els nins molt petits somriuen amb venturosa discreció, però no fan riallotes. Per cert, cercau –tocaria ser a internet, si no a Quaderns Crema o a Edicions de 1984– el poema d’Òssip Mandelstam 'El naixement d’un somriure'. És un d’aquests poemes que t’alleugereixen i t’eleven el cor.

En fi, el cas és que de jovenots rèiem per les butxaques i que hem perdut motius i caixa toràcica. Totes aquestes trivialitats ens entretenien la vetlada, havent sopat, Born amunt des de la Llotja, amb la vaga idea d’asseure’ns una estona a la terrassa del bar Bosch de tota la vida. Tant el Bosch com els seus veïnats eren plens a rebentar, i la gent que hi cercava taula semblava no fer diferència entre el Bosch i els veïnats. Nosaltres, no, o el Bosch o cadascú a ca seva.

I l’observació va ser feta a l’uníson: no hi coneixíem ningú. Tota la gent que seia a la terrassa o a dins ens era perfectament desconeguda. Que em passàs a mi ja era irregular, però RC és un home de món, diria que del gran món; i que tampoc ell no descobrís en aquell eixam de persones ni una sola cara coneguda, ens va semblar l’expressió més trista de la gentrificació de la vida social illenca. Ja sabem com, als aborígens, se’ns ha limitat el territori, patim el pes de capes i capes de renous externs que ens cauen al damunt, és obvi que no som on érem i que se’ns ha convertit en desplaçats a la nostra geografia. Però, dels símptomes en cascada que ens aclaparen, l’absència de cares conegudes al bar Bosch és el més expressiu. Sobretot quan l'amic RC em recorda que, precisament aquí, se’ns havien eixamplat els pulmons de tant de riure.

 

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF