Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Recuperar la memòria

Aquest cap de setmana catorze famílies recuperaran les restes dels seus avantpassats assassinats. Executats i enterrats de furtiu en una fossa anònima, clandestina, en un espai comunal del cementiri de Porreres. El fet representa una fita en la lluita per a la reparació de la memòria històrica i el reconeixement de les víctimes de la repressió feixista. No obstant això, vint-i-cinc dels cossos exhumats en la primera intervenció arqueològica feta a la fossa de Porreres encara no han pogut ser identificats, potser no ho puguin ser mai, i molts altres cossos resten per rescatar al mateix cementiri. En l'honra dels qui han recuperat la identitat hi haurà per sempre la memòria dels companys anònims que van morir braç a braç al costat d'ells. En la complicitat tràgica de la finitud perviurà la gratitud col·lectiva i l’amor.

Primer va ser l’exhumació de la fossa de Sant Joan, en la qual hi havia enterrats tres ciutadans de Maria de la Salut assassinats per falangistes a les costes de Puntiró. Després van ser la de Porreres, a la qual resta una segona fase, i la de Montuïri, que en un principi no ha donat resultats positius. L’exhumació de les fosses de la repressió franquista ha estat una reivindicació mantinguda amb perseverança i tenacitat per l’associació Memòria de Mallorca i altres col·lectius que, a la fi, ha trobat resposta efectiva a les institucions públiques. Una tasca que per si sola podria donar nom a una legislatura. A aquesta legislatura. S’ha iniciat un camí sense volta enrere que s’hauria d’engrandir i completar posant a l'abast de la població l’abundant informació existent sobre la repressió que contenen les causes judicials que es guarden als arxius. Una informació, no només dirigida als investigadors, sinó també a familiars de les persones afectades que varen haver de viure sota l’estigma del silenci i el rebuig social. Una porta a la veritat amagada durant tant de temps i una restitució de l’honor.

Cada fossa oberta, cada investigació publicada, cada nova informació, més que provocar rancor cap al victimari, inspira comprensió cap a la víctima. Més que obrir una ferida, dissipa un dubte. Genera calma i pau, com no podia ser d’una altra manera. L’esperit cívic enterrat per la barbàrie feixista en renéixer de la fossa oculta, de la veritat amagada, no podia inspirar altre sentiment que no fos el civisme. La fragància noble de valors universals, no la mesquinesa de la venjança. Una fossa oberta no remou velles ferides, reivindica valors. Els valors de sempre, de la llibertat, igualtat i fraternitat que estan en la mateixa essència republicana i que haurien d’estar presents plenament en tota societat que s’apreciï de justa.

Un exercici de catarsi col·lectiva mitjançant el qual, a poc a poc, de la mà de cada memòria recuperada o víctima identificada, es van, conscientment o inconscientment, dipositant les pors interiors a la falda d’una realitat objectiva que emergeix de la terra oberta i que entronca en una realitat històrica de la qual no vam ser protagonistes directes, però sí hereus. La terra oberta no alimenta malsons, els dissipa. Aquest és el missatge que es desprèn de l’acció empresa. Dipositar el ras abric de drap de les velles disputes al penjador de la història amb la intenció de no tornar-la a repetir. Ningú pot esgrimir un sol argument que negui que el camí que s'està fent no condueixi a aquest fi.

Negar la veritat, o intentar ocultar-la, és voler posar portes al camp. No permetre que la tranquil·litat arribi a la consciència col·lectiva. No obstant això, el negacionisme existeix i ho fa al marge de causes concretes. És com un mal de panxa que nia al cap d'alguns. En la versió “soft”, de coll blanc, els negacionistes es creuen dipositaris de la transcendent missió de no deixar brotar de nou el virus maligne que en el passat va corroir l'Espanya eterna. La seva Espanya eterna. Però aquest posicionament inclou diferents aberracions que sovintegen en excés: creure en l’existència d’una veritat abstracta i superior, sentir-se en possessió d'aquesta veritat i amb el dret a administrar-la en l’exercici d'un poder guanyat per la força en detriment del perdedor. Per ells, tot el que contradiu aquests principis no té dret a existir i, per tant, no existeix. És la filosofia de l'imperi i la base de l'autoritarisme.

Però les fosses existeixen i els desapareguts hi són. I ens donen una lliçó. De la mateixa manera que perviuen símbols que recorden a qui utilitzaren la força per subvertir l’ordre democràtic sorgit de la voluntat popular. I no perden el seu significat. No val convertir les pedres en peces de museu o en monuments de valor artístic o cultural. Sempre representaran la cultura de la força i de la barbàrie. Els noms estaran lligats sempre als fets. Mentre quedi una fossa per obrir i un símbol per enderrocar, la justícia no estarà restablerta ni la pau serà plena.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/01/2018

Consultar aquesta edició en PDF