OPINIÓ
Opinió 02/11/2018

Rafel Perelló, passió per la memòria

i
Antoni Riera Vives
3 min

El secret de la felicitat és tenir una passió. Hom pensarà tot d’una en una passió amorosa. Va bé tenir-ne una, certament. Però les passions poden ser de moltes menes. Podem ser uns apassionats de la nostra feina, a la qual dediquem vocacionalment tantes hores que no ens pagui ningú ni tampoc esperem cobrar. O tenir una afició que ens torna bojos i que ens entretén una cosa de no dir en el nostre temps de lleure. Pot ser una passió activa, com ara la fotografia, l’scrabble, el bàsquet, la natura, els ocells, els avions militars... o més aviat passiva, com ara la dels aficionats a un determinat club de futbol, que frueixen i pateixen amb els resultats del seu equip preferit.

La gent que té una passió, en definitiva, roba contínuament hores al rellotge dels dies. No li basten les hores. Podria ser, aquest, el cas de Rafel Perelló. És un home que tot el que fa ho fa així, amb passió. El podreu veure tocar la bateria amb un grup de jazz, o pintar com ho fan els grans pintors, apassionadament, fins a perdre la noció del temps. Arribà a guanyar un Ciutat de Palma d’Arts Plàstiques, en Rafel. Ara fa unes tintes xineses plenes de misteri i solitud que engaten la mirada.

Però als qui tengueu esment de mirar els diaris adesiara i darrerament el nom de Rafel Perelló us sonarà per tota una altra cosa. Aquest músic i pintor manacorí fa anys que tresca pels viaranys de la memòria de la gent més vella de Mallorca. Poc o molt, es tracta d’una tasca que ens recorda les eixides dels grans romàntics del segle XIX tot mirant de salvaguardar la puresa de la gent no il·lustrada, d’aquells qui no havien rebut lletra i que, per tant, vivien d’acord amb les lleis més ancestrals de la natura, d’aquells qui no estaven condicionats per l’aprenentatge, ni per la poesia, ni per altra saviesa que no fos la transmesa per la via oral i popular.

Rafel Perelló ha fet ja més de 400 entrevistes i té una bateria d’un parell de milers de preguntes, entre les quals tresca per adaptar-se a la temàtica que més suc li podrà donar d’un entrevistat o un altre. Arriba tard a sopars, o a la mala hora a ca seva, perquè tot entrevistant la gent del nostre petit país, com li passa també amb la pintura, perd la noció de quina hora es troba.

És eloqüent, en Rafel, quan aborda la qüestió. Els ulls li prenen una lluentor il·lusionada i en parla de forma abrandada, sense mesura, apassionada, altra volta. A Palma va deixar l’auditori del Club Diario de Mallorca petit, no fa gaire setmanes, en una demostració que la gent llongueta té set de saber qui és, gana de conèixer-se i de trobar-se una altra vegada.

Rafel Perelló té localitzades supersticions, remeis herbolaris, curacions miraculoses, llegendes sobre curanderos, històries atàviques de sanacions, testimonis directes de la Guerra Civil, episodis i anècdotes, vocabulari i terminologia referits a tantes feines i tasques avui en vies d’extinció, converses interminables amb pescadors... Són, segurament, les darreres coces d’una Mallorca que ja sabem de fa temps que no tornarà. Massa sovint, però, oblidam que hi ha memòries vives, llibres oberts que ens poden recordar amb lucidesa i orgull d’on venim. No és miraculós que Rafel Perelló hagi pogut parlar, per exemple, amb un home que va conversar amb Antoni Maria Alcover o que va ser escolanet de Salvador Galmés? No és miraculós que de dins aquestes ments velles i cansades surtin remeis curatius del segle XV? No és miraculós que per poc que cerquem entre la gent d’edats avançades que tenguem més a prop, trobem encara tantes coincidències amb tot el que troba Rafel Perelló?

La memòria dels nostres vells, la potència de les fonts orals és quelcom que tenim sempre present. És així. Però és molt poca la gent que és capaç d’apassionar-s’hi i abocar-s’hi, de prendre el sentit de responsabilitat col·lectiva i fixar per a les generacions futures un solam de saber que ens ajudi a posar els fonaments del que vulguem ser el dia de demà, lliures de fermalls i traves que encara avui ens coarten la llibertat de poder ser qui realment som.

La Mallorca on espigola Rafel Perelló és mítica, misteriosa, inexplicable, romàntica, natural, ingènua, desconfiada, poruga, orgullosa, arrelada. I és d’aquest gra ingent que ens mol l’apassionat Perelló que en farem un pa col·lectiu que ens servirà de ginyola per servar dret el solc del futur.

Restau-ne pendents: l’home de les quatre-centes entrevistes té un grapat de llibres damunt la taula i a punt d’enfornar. Serem diferents, en haver-los llegits, perquè serem més nosaltres.

stats