De vegades em sap greu tenir raó, però ja vaig avisar-vos la setmana passada a la meva contra que l’enveja de penis acabaria atacant el Consell de Mallorca i la institució es veuria obligada a moure fitxa en la seva lluita pel titular doiut de la setmana. I ja el tenim aquí: la tercera autoritat de Mallorca ha declarat la guerra a Sant Valentí i amenaça de desmuntar-lo com si fos Woody Allen. Calia? No. Era una urgència social? Tampoc. La ciutadania ho reclamava? Ni prop fer-hi. Per tant, la iniciativa tenia tots els números per sortir guanyadora a la tómbola dels ‘temes que no interessen ningú però que hom defensarà com si fossin el protocol de Kyoto’. Això és el que votàrem. Però, realment, ens ho mereixem? La desmitificació de Sant Valentí anava al programa electoral dels membres dels Acords pel canvi? Sabeu si deien res d’abolir el Dia del pare? Tot és possible perquè ningú llegeix els programes.
Ni jo ni 50 de les meves millors amigues hem paït encara ni la notícia ni el vídeo en què #MiquelEnsenyat&Co ens explicaven que feien macedònia amb peres i pomes. Si són tan inclusius, què tenen en contra del plàtan? Mallorca vol respostes. I sobretot, si hem de fer un ús tan recreatiu de les fruites, per favor, que torni la gran Carmen Miranda.
D’altra banda, algú sap per què hem d’anar sempre amb el darrer tren? Quan el #MannequinChallenge ja està passat de moda fins i tot a la Corea de Kim Jong-un, arribam els mallorquins tot pensant que hem fet un ou amb dos vermells. Per favor, que qualque ànima caritativa els expliqui que l’#IceBucket fa temps que va deixar de posar-se en pràctica. Ho dic perquè no m’agradaria veure la pobra Nina Parrón amb un poal ple d’aigua fent un vídeo al bell mig de la plaça de Cort. I sobretot, lectors piadosos, deixau-los ben clar que no necessitam que ningú es despulli reivindicant cap bona causa. Direu que em pas de previsor –i de mala bava–, però em permet recordar-vos que, tot i que no porti túnica, som el Rappel balear perquè tot allò que predic acaba materialitzant-se.
Per cert, algú sap des de quan un organisme públic t’ha de dir com estimar? Com ha canviat la cosa. Recordau què deien els protagonistes del #Mannequin quan el PP feia campanyes a favor de la família tradicional? I què té a veure que el #Teu al·lot, al·lota, planta o protozou et regali flors dia 14 amb la violència de gènere? Podem barrejar més les coses sense cap tipus de sentit? No era una aposta –que ningú del Consell s’ho prengui com una invitació a desbarrar–. Crec que, per a la gent de llenguatge inclusiu i zero atàvic, el problema pot raure en l’ús del possessiu a l’hora de definir el teu acompanyant vital, però, si cada vegada que em demanin pel meu Miquel m’he de referir a ell com ‘l’home lliure del jou patriarcal amb qui he decidit compartir vida, horitzontalitat i horabaixes de diumenge jugant a l’Scattergories’, queda massa llarg. I el llenguatge de vegades serveix per escurçar –els estudiosos en diuen economia lingüística– i per diferenciar un Miquel (el meu) d’un altre Miquel (el seu, que a més és president). Sense més lectures. Perquè si no, en temes de llengua, la cosa pot no tenir aturall. I comences per encalçar el màrtir de l’amor i acabes fent el ridícul com a Barcelona quan feren un ‘donamatge’ perquè ‘homenatge’ sonava massa masculí. I d’aquí a viure com a dins una novel·la de Ray Bradbury amb bombers que cremen llibres perquè no parlen d’amor igualitari hi ha una passa. I per aquí sí que no pas. Que no em toquin ni na ‘Heidi’ ni ‘Mujercitas’ ni ‘Pretty Woman’.
