OPINIÓ

Que curiós!

Que curiós, tornant inevitablement al problema català, veure com el govern de l’estat, els seus corifeus i, el que és més preocupant, altres poders suposadament independents continuen obsessionats per solucionar un problema social i polític amb mesures purament legals, com si l’aplicació de la Constitució bastàs per arreglar la situació.

Que curiós que, per l’altra banda, s’intenti vendre una votació que per descomptat té una forta càrrega simbòlica però que a nivell de democràcia formal ha superat amb escreix l’esperpent (cens dubtós, urnes opaques, canvis de regles...) com un punt d’inflexió per fer una passa tan important com la declaració de la independència.

Que curiós comprovar que a altres països, potser amb més tradició democràtica, s’han permès referèndums per decidir si una part de l’estat continuava o no formant-ne part, mentre que aquí es tanca la porta a qualsevol possibilitat d’assolir una consulta pactada a la ciutadania amb totes les garanties i els requisits que hauria de tenir.

Que curiós que aquells que escampaven als quatre vents que tot el que es fes o es votàs dia 1 d’octubre no tendria cap tipus de validesa posassin en marxa tota la maquinària per evitar que la ciutadania catalana expressàs la seva voluntat, provocant les imatges que tot el món ha pogut veure i que ens haurien d’avergonyir.

Que curiosa la importància que s’està donant a la fugida de les grans empreses, que només han canviat la seu social, de manera temporal i bàsicament per llançar un missatge polític i contrarestar les baixades en la borsa, i que pràcticament ningú alci la veu davant l’entrada de grans fons d’inversió, l’existència de paradisos fiscals en sòl europeu o les deslocalitzacions que permeten a aquestes grans empreses tenir els comptes de resultats que tenen; el capital, senyors meus, no té ànima ni pàtria ni bandera. I això sense comptar l’actitud paradoxal del govern estatal, que per una banda declara que una possible declaració d’independència no tendrà cap tipus d’efecte –és a dir, que totes les empreses seguiran sota el paraigua de la Unió Europea–, mentre que per una altra facilita amb un decret urgent que les empreses puguin partir de Catalunya.

Que curiosa l’actitud d’aquells que ara reclamen la unitat d’Espanya amb missatges d’amor i “caminem junts”, tot i que fa just dos dies tractaven qualsevol cosa catalana amb rebuig, cridaven al boicot o s’agrupaven darrere el lamentable “a por ellos”.

Que curiosa l’ambigüitat –covardia?– del president Puigdemont, conscient que la DUI que va prometre i que molts li exigeixen no porta enlloc, que mesura fins fregar el ridícul les paraules per tal de mantenir un difícil equilibri sempre amenaçat per les tensions internes i les respostes  de l’aparell estatal.

Que curiós veure com ambdós bàndols s’arroguen l’etiqueta de demòcrates però neguen al que no pensa igual la possibilitat d’expressar-se, amb prohibicions, crits, renou i manipulacions.

Que curiosa la terrible polarització maniquea de les xarxes, els mitjans i la mateixa societat, on els matisos brillen per la seva absència i la tristament famosa postveritat és l’única norma.

Que curiós el canvi de paper que han tengut els mossos d’esquadra, identificats com la força repressora del poder fa just dos anys i elevats als altars de la llibertat per aquells que no els podien veure ni en pintura.

Que curiosa la contínua apel·lació al diàleg i al seny per part de persones que no escolten, que no deixen parlar i que escridassen qualsevol que no segueixi fil per randa les seves consignes o enarbori la seva bandera.

Que curiós que el rei de tots els espanyols sigui incapaç de repetir allò que –suposadament– va fer son pare fa quasi 40 anys i perdi una nova oportunitat per continuar presentant-se com una figura de consens i diàleg; si Rajoy a Catalunya és una màquina de fer independentistes, Felip VI s’està dedicant a la producció en massa de republicans.

Que curiós que aquells que han fet de l’adoctrinament un estil de vida critiquin els altres d’adoctrinar les masses i d’utilitzar l’educació o els mitjans públics per crear exèrcits de ciutadans dòcils i acrítics; aquí hi podríem afegir l’insult que suposa per a la ciutadania aquesta afirmació, ja que se la presenta com una guarda d’ovelles que van allà on els indiquen els lladrucs del ca del pastor.

Que curiós que siguem incapaços de fer el que –gairebé– tothom afirma que s’ha de fer: asseure’ns a parlar, a debatre, a discutir, a treballar per trobar una solució a una qüestió que ja ha cremat en excés, gràcies als piròmans d’ambdós costats –m’importa ben poc que em titllin d’equidistant; els que em coneixen saben perfectament el que pens.

Que curiós, tot plegat; i sobretot que trist!

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF