OPINIÓ

Profilaxi total

L'any 2006, en el marc d'una operació antiterrorista, es va detenir a Londres una cèl·lula sospitosa de planejar una sèrie d'atemptats. Segons els serveis d'intel·ligència, l'objectiu podrien haver estat fins a set avions i el mètode, nou llavors, era un líquid explosiu que havien injectat en botelles de begudes comercials, per no despertar sospites, connectades a unes bateries.

Els detinguts mai no varen aconseguir el seu objectiu. Els varen detenir i uns quants varen ser condemnats, però mai no va quedar clar que volguessin atemptar amb explosius líquids. Ni tan sols, segons alguns mitjans, va quedar degudament provat que volguessin cometre atemptats en absolut. És més, pel que sé, el mètode dels explosius en forma líquida introduït en una botella d'aigua o refresc no s'ha fet servir mai en un atemptat exitós, tot i que, òbviament, podria haver passat, com podries assassinar algú amb un paraigües o un bolígraf, si en tens prou ganes.

Però el cas és que, pocs mesos després de l'atemptat frustrat, es va prohibir pujar líquids a la cabina de l'avió. Bé, en realitat hi pots pujar líquids, però no traspassar el control de seguretat amb ells o, expressat d'una altra manera, viatjar amb líquids no comprats en aquelles tendes i màquines que paguen una quantitat considerable de doblers a les autoritats aeroportuàries per ser on són, que és més enllà del control. I la regla s'aplica a tot occident, que som uns quants milions de persones, tirant pel baix.

14 anys després i amb el terrorisme gihadista absolutament debilitat (quant de temps fa que no hi ha un atemptat de consideració?), moltes de les restriccions que vàrem permetre que ens imposassin i la majoria de llicències que vàrem donar a les forces de seguretat continuen allà. Ningú no s'ha molestat a revisar-les ni sembla que algú tingui intenció de fer-ho.

També continua allà la llei mordassa, servint ara uns altres amos. De fet, aquesta llei va ser la que va permetre que la policia sancionàs els incompliments del confinament durant l'estat d'alarma.

Hi ha portes que, un cop obertes, és difícil tancar.

Com que certa cadena de supermercats que ha començat a instal·lar sistemes de reconeixement facial per impedir l'entrada als seus establiments a aquelles persones que la tenen prohibida judicialment. No sé què deu costar l'invent, però dubt molt que les conseqüències econòmiques del problema justifiquin la inversió per implementar una cosa així. El que sí tenc clar és que les distopies no comencen avisant. He llegit còmics: sé de què parl.

Per això sospit de tots aquests tics profilàctics per combatre la pandèmia. No perquè no cregui que algunes mesures de control estan justificades, per arbitràries que puguin semblar, sinó perquè cada cop que l'autoritat competent diu que la salut és el més important i que la sanitat és el primer, record que no fa tant ens deien que no hi havia res més primordial que la seguretat i que havíem d'acotar el cap i renunciar als nostres principis, els nostres drets i les nostres llibertats perquè estàvem en guerra. En guerra llavors i en guerra ara. I tots sabem que moltes de les línies vermelles que estam resituant quedaran allà, tres, quatre o vint metres més enrere d'on tocarien estar. La pandèmia passarà, el control quedarà.

I d'aquí a deu o quinze anys intentarem recordar com és que ja no podem anar al metge de família sense que algú ens faci una entrevista per telèfon o quan es va normalitzar limitar la mobilitat a certs barris quan els seus habitants no acaten amb un somriure les ordres governamentals. I sabrem que un cop més ens l'han ben clavada, per idiotes i per simplificar.

Deuen estar ben contents, els nostres amos, amb aquestes mascotes tan dòcils. No necessitam ni collar.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF