Potser és una espurna verda dins una terra fosca, però és el bri d’alegria al qual feim bé de mirar i de tenir-ne cura perquè esdevingui un brot, i després una branca florida, i més endavant un arbre amb un tronc més sa i més fort. Aquests dies que la nostra pagesia ens fa el favor d’obrar més que mai i acostar-nos els productes més frescs i propers; aquests dies que la demanda de producte local s’ha incrementat i hem entès fins a quin punt ens és de primera necessitat; ara, que els petits comerços que poden estar oberts, perquè venen allò essencial, veuen per primera vegada, potser per primera vegada, coes a les portes i no només perquè hagin de limitar molt l’aforament a l’establiment; ara que tot això passa, seria bo que aprenguem a valorar-ho, que ens hi avesem i ens hi tornem addictes. Si ara el consum d’allò local ha augmentat per necessitat, en sortir d’aquesta, també.
La necessitat o, si es vol veure des d’una altra perspectiva, el valor són els mateixos, amb pandèmia o sense. Davant les grans superfícies o les franquícies que han vingut a instal·lar-se entre nosaltres, hi ha petits comerços que són iniciativa d’una família veïna, que els ha mantingut durant generacions o que els ha concebut més recentment, quan devora ja tenien un o dos gegants del comerç i ningú els aconsellava d’obrir el portal. Però, tot i que sovint petita, han teixit xarxa, perquè al darrere hi ha un altre veí, d’aquí o de més enllà, que conra la terra, o un que guarda el ramat o un altre que fa perviure els coneixements artesans. Sabem, i també ho saben tots aquells que estan dins aquesta xarxa, que en aquesta terra petita no podem produir tot allò que necessitam i que, a més, molts dels nostres veïns poden viure perquè treballen a negocis forans. El món és més accessible que mai, també el nostre, i no hi hem de renunciar, si més no perquè el producte local mai no ha mort el que ens és importat; viceversa, sí.
Ara que, per necessitat, valoram la importància de viure en distàncies curtes quan alhora tenim tot el món a l’abast; ara que veim que necessitam més que mai prendre decisions pròpies i properes; ara que començam a entendre que hem de tenir cura dels de més a prop, també per repercutir en la cura dels que són lluny, ara s’imposa aquell lema tan repetit, i potser desgastat, del ‘Think global, act local’, que tant de sentit té. I s’imposa en tot, en el consum de primera necessitat, però no només. L’economia –més petita, sí, però també més serena i menys desgastadora–, el benestar social, el territori, el medi ambient, la cultura o la salut també han de dependre més de nosaltres, i no només de l’ús que en puguin fer els altres o dels fruits que en puguin treure. Ara, però no només ara. És el millor que ens podem oferir i que podem oferir al món. Si ara és el bri que veim brotar, després pot ser un gran arbre.
