OPINIÓ

Políticament abjecte

La dèria per la correcció política té en el fons una aspiració molt noble. Es tracta, per sobre de tot, d’expressar-nos de tal manera que tot allò que puguem dir –o mostrar– no pugui ser motiu d’ofensa per a ningú, ni pugui perpetuar qualsevol forma d’opressió, marginació o violència. En altres èpoques no es tenia la sensibilitat que tenim ara envers les persones d’una altre origen ètnic, o davant els infants, les dones, les persones amb una orientació sexual no ‘heteronormativa’, els minusvàlids o qualsevol altre col·lectiu desfavorit o discriminat.

Un simple anunci publicitari de fa una dècada està infestat ja de formes simbòliques ‘d’exclusió’: al·lots que juguen a pilota mentre les al·lotes seuen i se’ls miren i riuen embadalides; mares que preparen un entrepà (mai un home posa ni una rentadora); per no parlar de l’ús de la imatge de les persones de pell més fosca… Les formes en què entenem la simple urbanitat canvien amb el temps, i és bo que siguem ara conscients de fins a quin punt les nostres paraules i actituds poden perpetuar, o no, les injustícies. Ara bé, pensar-se que la injustícia és un assumpte purament verbal, d’expressió, i que un comentari desafortunat o un acudit o una caricatura, o foto de determinades persones pot tenir un efecte absolutament deplorable és fer-ne un gra massa: és reduir un problema social a un altre d’expressió.

Pot acabar tractant-se de convertir una batalla pels fets en una batalla només per les paraules, és a dir, en una batalla entre intel·lectuals que busquen dirigir, arbitrar, modular el discurs públic, de tal manera que, així, dins la lluita dels símbols i els posicionaments, tinguin per fi un paper positiu.

L’altre costat de la correcció política és l’abjecció política: el populisme de dretes que ha tret el nas a massa països durant les últimes dècades. Que una esquerra més preocupada per foteses retòriques que pel destí de les classes populars pugui haver tingut un paper en aquest retorn d’una forma poc o molt grollera de feixisme és un assumpte que els politòlegs s’han d’esforçar a aclarir.

Però em sembla obvi que hi ha una intel·lectualitat d’esquerres més preocupada per muntar petites inquisicions –a llocs on més o menys de bona fe hi ha la vida de sempre– que no per posar fil a l’agulla en els problemes veritables. Les classes mitjanes poden sentir-se més a gust escoltant un populista de dretes que no una esquerra que els fa sentir culpables perquè són blancs, sexualment convencionals o volen partir de vacances amb un avió ‘contaminant’.

Així, es busca fer caure l’estàtua dels colonitzadors de fa quatre segles, però no es diu res sobre les colonitzacions reals que ara mateix es perpetuen arreu del planeta, sovint en mans de la potència econòmica de la Xina. Incapaç de donar una resposta simplement correcta a l’onada migratòria –fins i tot quan forma part del govern–, es concentra a redimir ‘les persones de color’ dels còmics o de les pel·lícules nord-americanes. Una política de correctors, no d’estadistes, ni tan sols de gestors intel·ligents.

EDICIÓ PAPER 31/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF