OPINIÓ

Parcs temàtics amb bandera blava

La platja, entesa com a espai de lleure, és un invent modern. Mirem d’improvisar un recorregut històric de la platja. En temps dels padrins dels nostres padrins, devia ser un territori improductiu i inhòspit, i a ningú no li hauria passat pel cap que quatre roques o un arenalet poguessin valer més que un bocí de terra d’on treure un grapat de faves. En aquells temps, un pintor romàntic com Caspar David Friedrich pintava la platja com qui pinta els grans cims boirosos: naturalesa sublim però aclaparadora. El gran invent va arribar a la segona meitat del segle XIX, i sembla que una de les grans precursores va ser l’emperadriu Eugenia de Montijo, esposa de Napoleó III, que va posar de moda passar els estius mig en remull per devers Biarritz. Alguns dels llenços amables de Monet i d’altres pintors impressionistes ens mostren aquelles ribes marítimes o fluvials on les classes benestants passaven plàcidament els diumenges. El costum, després, es degué democratitzar, tal com veiem a les marines menestrals i mediterrànies de Sorolla.

Amb l’esclat del turisme de masses, la cosa canvia de manera dràstica. Si la primera fase és la de la platja com a terreny hostil i la segona la de la platja com a balneari, la tercera és la de la platja com a mina o com a màquina d’encunyar bitllets. El paradigma extractiu, hauria escrit si això fos un escrit acadèmic. Algú em podrà dir que la comparació minera és poc adient perquè les mines s’exhaureixen i la platja no, però jo li podria contestar que l’economia turística té la mateixa manera d’anar avançant que té la minera: a la recerca continuada de nous territoris per explotar, una vegada que les mines velles van quedant lletjotes. En la seva forma inicial, la platja-mina és la platja propera a l’hotel: l’encarregat de les gandules era un empleat de l’establiment turístic. Ara, amb les restriccions a la construcció, s’imposa una nova forma de colonització: allà on no poden arribar ni els hotels ni els apartaments, que hi arribin almenys els xibius, les gandules, els envelats, els ‘beach clubs’, les passarel·les de fusta, els ‘chill out’ i altres pardalades de la vulgaritat postmoderna. L’objectiu és que no quedi un metre quadrat d’arena que ens pugui fer sospitar que la platja formava part d’allò que abans en dèiem la Natura.

A Son Serra de Marina, municipi de Santa Margalida, i a les platges del municipi de Santanyí, s’hi juguen dues batalles d’aquesta guerra d’artificialització que el negoci turístic té declarada al nostre litoral. A Santanyí hi ha una proposta privada de perpetrar actuacions diverses en algunes platges, entre elles les del Parc Natural de Cala Montdragó. L’objectiu és convertir-les en escenari de reportatge fotogràfic de revista del cor. Els promotors fins i tot han creat unes imatges que fan mal als ulls. Afortunadament, el consistori mostra seny, i aquesta batalla l’anam guanyant. La de Son Serra, per contra, pinta més complicada. L’ajuntament sembla decidit, amb el pretext del profit econòmic que en trauria, a fer una concessió perquè un dels nostres darrers grans arenals verjos s’ompli de gandules, velomars i artificis semblants del parc temàtic de bandera blava. És un dels resultats del pacte entre el PP, que tothom sap que és la dreta de sempre, i El Pi, que alguns incauts es pensen que és un partit nou i de patriotes. Potser guanyarem aquest combat, finalment, perquè és una zona protegida i el govern hi podria actuar. Després, hauríem de canviar de pantalla: passar d’estar a la defensiva, sempre a l’aguait de quin topònim afegir al proper ‘Salvem’, a emprendre l’ofensiva, per anar eliminant el que ja sobra a les nostres platges. A veure si sabem deixar de ser cada vegada més horteres.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF