OPINIÓ

Palma com Praga

La primera vegada que vaig ser a Praga vaig fer més o menys el que feien la majoria de visitants estrangers, admirar monuments, museus, cementiris, el barri jueu –Kafka–, vaig comprar una tracalada de CD a preu de patató, vaig escoltar durant mitja hora un quintet que tocava Smetana al pont de Carles... En fi, vaig ser un turista d’allò més vulgar, si no fos perquè a cada hora que passava em sentia com a més incòmode, mal a pler, més neguitós, sense que en aquells moments pogués explicar-me les raons del malestar. Veia tothom alegre, movent-se amb desimboltura pels mateixos escenaris que se’m feien tan pesats, de manera que em sentia inclinat a reconèixer que jo tenia un problema. Per mirar d’atenuar-ne els efectes, em refugiava a llocs on habitualment, aquí o en altres bandes, trob un cert confort espiritual –amb perdó– , com ara esglésies o miradors o racons poc freqüentats, aquests espais beneïts per la geografia i la història, però els esforços de la recerca varen ser inútils. Continuava aquell desfici, que injustament es convertia en un tel d’hostilitat cap a la impressionant ciutat de Praga.

Però, naturalment, una irregularitat d’aquestes dimensions havia de tenir alguna explicació, que se’m va començar a formar a partir de l’instant en què vaig creure poder donar el significat adequat a un fet omnipresent: els habitants de la ciutat no apareixien per enlloc si no fos que ens servien als restaurants, ens traslladaven en taxi, ens venien un gravat a un mercadet o se’ns oferien per guiar-nos fos on fos que ens haguessin duit les nostres passes. O estaven al nostre servei o, simplement, s’havien invisibilitzat. És així, doncs, que jo no era un viatger, sinó una mena d’ocupant d’una ciutat vençuda, ara envaïda per milenars i milenars d’estrangers que miraven de capturar morbosament alguna relíquia del comunisme derrotat. I em vaig recordar de Gerorge Sand, que, al llibre sobre el seu hivern mallorquí, diu que, finalment, el més interessant de qualsevol país són els seus habitants.

Aquella impressió em va deixar alguna empremta a la memòria –potser al cor–, que es fa present en el meu estat d’ànim quan he vist reproduïda en altres indrets la desagradable situació que havia viscut a la Praga de poc temps després de la caiguda del règim comunista. Hi ha ciutats plenes de turistes però que no causen aquesta impressió de gran decorat, posau El Caire, Istanbul... Però molt més a prop, com és ara Mallorca, hi ha horribles escenaris que reprodueixen, sense l’altisonància monumental que hi ha deixat la Història, aquella situació tan inquietant de Praga: carrers sencers de la badia d’Alcúdia, de Cala Rajada, per no parlar de Magaluf et al.

A fer aquest escrit, m’hi ha empès una cita en un bar del centre de Palma, on he entrat sense altra curolla de trobar una taula buida. N’hi havia una, alabat sia Déu. Un cop assegut, he tractat amb un cambrer sense ni la més remota idea de la nostra llengua. I, de sobte, m’he adonat que estava densament envoltat de turistes, i que servidor era l’únic aborigen..., i a aquesta posada en escena s’ha afegit, més viva que mai, la primera experiència de Praga... I bé, ja no tenc edat per adaptar-me a aquestes situacions, he pagat –sempre ho pagam– i he esperat a fora, al carrer, l’amic amb qui havia quedat. Potser algun turista ha tengut una impressió de Palma semblant a la que vaig tenir a Praga, però també és possible que ja venguin vacunats contra aquestes febleses de la naturalesa humana.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF