OPINIÓ

Països Catalans en el divan

El polèmic concepte de Països Catalans torna a estar en el divan de la nostra consciència nacional. El darrer a psicoanalitzar-lo ha estat el valencià Joanjo Aguar Matoses, autor d’un article que s’ha convertit en viral a la xarxa. Es titula '¿I si anomenem Marènia als Països Catalans? Solució al conflicte dels noms'. Aguar proposa un terme ple de bellesa per combatre la catalanofòbia i per seduir els més escèptics. S’inspira en la mar Mediterrània, l’antiga 'Mare Nostrum' dels romans, una immensitat d’aigua que ens uneix a illencs, valencians, catalans i algueresos. A més, evoca el famós 'Pont de mar blava' que cantà Lluís Llach a partir d’un poema de Miquel Martí i Pol.

Aguar considera que ‘Països Catalans’ és un concepte massa estigmatitzat que “impedeix la construcció efectiva de la realitat política i social a què aspirem”. Es troba documentat per primera vegada en un llibre de la segona meitat del segle XIX titulat Historia del 'Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia'. Era escrit per Benvingut Oliver, un valencià no especialment catalanista. Tanmateix, la popularització del terme arribaria el 1962, en ple franquisme, amb els assajos del valencià Joan Fuster 'Nosaltres, els valencians' i 'Qüestió de noms'.

Per l’intel·lectual de Sueca, ‘Països Catalans’ tan sols era un concepte estrictament lingüístic, a l’espera que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se ‘Catalunya’. A casa nostra, aquesta fórmula ja havia estat utilitzada anys enrere per l’escriptor palmesà Gabriel Alomar (1873-1941), que diferenciava entre la ‘Catalunya continental’ i la ‘Catalunya insular’.

El 1985 un altre valencià, Josep Guia, recolliria el testimoni de Fuster amb la publicació d’'És molt senzill: digueu-li Catalunya'. “Hi ha qui diu –escrivia Guia– que és prematur, al sud, introduir ja el mot ‘Catalunya’. Fins quan hem d’esperar? Fins que no quedi ningú amb qui connectar? Fins que s’hagi consumat el canvi de ‘català’ per ‘valencià’ (pel que fa a l’idioma), el de ‘País Valencià’ per ‘Comunitat Valenciana’ i el de ‘Països Catalans’ per ‘comunitats veïnes’? Decididament, no hi ha altre remei que actuar-hi de forma urgent i contundent”.

Tanmateix, al llarg del temps la nació catalana s’ha intentat reconstruir amb altres denominacions. A principis del segle XX també un valencià, Nicolau Primitiu, suggerí Bacàvia a partir de la unió de BA, de Balears, CA, de Catalunya, i VIA, de València. La proposta, però, no reeixí. El mateix ha passat per molts amb el concepte fusterià de ‘Països Catalans’, víctima segurament del “subconscient torturat” dels catalanoparlants, en paraules del polític artanenc Josep Melià, autor de 'La nació dels mallorquins' (1967).

El perquè de tot plegat arrenca al segle XIII amb la conquesta de Jaume I, que suposà la creació de dos regnes independents: el de Mallorca i el de València. A la pràctica, ambdós territoris eren una continuïtat humana, cultural i lingüística amb Catalunya, però sobre el paper prenien cossos jurídics diferents. Del que no hi havia dubte, però, era de la seva catalanitat. Ja Ramon Llull, en els seus viatges, es presentava com a “català de Mallorca”. Tampoc ens ha d’estranyar que el cronista medieval Ramon Muntaner, nascut a Peralada el 1265, digués dels valencians que “són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”.

Tanmateix, l’existència de dos regnes siamesos al Principat de Catalunya però amb personalitat pròpia aniria construint una consciència pròpia que desembocà en la creació d’uns gentilicis privatius, en concurrència amb el de català. Així, amb el temps, dir-se i reconèixer-se com a “valencià” o “mallorquí” ja no era una simple puntualització juridicoadministrativa, sinó que implicava un punt d’orgull. Aquesta esquerda disgregadora s’acabaria d’aprofundir amb esdeveniments històrics posteriors. El punt d’inflexió fou el Decret de Nova, del Borbó Felip V. L’ordre de 1717 era clara: “que se procure mañosamente ir introduciendo la llengua castellana en aquellos pueblos”.

Fuster, mort el 1992, lamentava la dissort de la nació catalana. “Per no tenir sort, no n’hem tinguda ni en la possessió d’un nom comú”. I aquí s’aferren avui els grups més espanyolistes hereus del franquisme testosterònic per negar-ne l’existència. Així ja ho aprovà en seu parlamentària l’ofuscat govern de José Ramón Bauzá, d’indigne record. Ara hi haurà gent qui, en comptes de ‘Països Catalans’, preferirà parlar directament de ‘Països Espoliats’.

www.antonijaner.com

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF