OPINIÓ

Orígens del mallorquinisme polític

La publicació de la revista 'La Palma' (1840-41) se sol considerar com a punt de partida de la Renaixença mallorquina. Cappares del setmanari com Josep M. Quadrado o de la mateixa Renaixença catalana, com Bonaventura Carles Aribau, serien ben representatius d’aquesta línia d’ofrenadors de glòries a Espanya que hauria postrat aquest renaixement a un mer felibritge poètic. Un dels articles de 'La Palma', 'De los dialectos considerados con relación a la literatura', s’atribuí molts d’anys a Quadrado quan, en realitat, el devem a Jaume Pujol, artanenc, primer traductor parcial del 'Quixot' al nostre idioma. La seva tesi, pura i simple, consisteix a defensar que hem de renunciar al nostre 'dialecte' [!?] en benefici de la comuna llengua espanyola. D’aquest límit poètic que esmentàvem suara se’n temeren aviat mossèn Jaume Collell, quan denuncià allò tan esbombat de “cantem massa i parlem poc”, o Galdós, que en lletra al novel·lista Narcís Oller, s’exclamava que no n’entenia la toixarrudesa i l’exhortava que “la novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos usted con su manía”.

Però deixem la literatura i conversem una mica d’història política. Un ministre mallorquí d’Ultramar gens sospitós de nacionalisme com era Antoni Maura intentà oferir a Cuba una autonomia pocs anys abans del seu desmembrament definitiu. Però les Corts el tombaren. Novament la literatura, la gatera patriòtica i la dutxa d’aigua freda de la desfeta colonial provocaren una ressaca que pren forma en una Generación del 98 bastant perifèrica (hi havia bascos, gallecs, valencians...). I l’exemple antillà hauria inspirat dins Espanya un bon nombre de nacionalismes: el catalanisme, el basquisme –empeltat de carlisme–, el galleguisme, el valencianisme, l’aragonesisme, l’andalusisme... És bon moment també per començar a introduir un vague mallorquinisme polític. 

Miquel dels Sants Oliver accedia com a director del diari 'La Almudaina' i hi imprimia un toc regionalista; era la nostra manera de reconèixer-nos mallorquinistes. Prèviament, val a dir-ho, bo i inspirant-se en la més pèrfida tradició francesa, Javier de Burgos havia perpetrat la divisió provincial espanyola del 1833. El regionalisme, en certa manera, suposava la superació d’aquest provincialisme. Novament en temps de Maura, es concep una Llei de mancomunitats provincials que només aprofita Catalunya, ja en temps del president Dato, per mancomunar-se. Potser a conseqüència d’això, en mitjans illencs com ara 'La Veu de Mallorca' hom comença a parlar incipientment d’una plausible unió de Mallorca, Menorca i Eivissa. Culminarà, en temps de la Segona República, amb l’Avantprojecte d’Estatut de Mallorca i Eivissa (1931). Els menorquins s’estimaren més no afegir-s’hi dividits com estaven en tres tendències: certes veus intel·lectuals eren partidàries de lligar-se amb Catalunya, la segona opció la representaven els aïllacionistes menorquins i la facció minoritària, escassa i molt matisada, la integraven els balearistes. Reunits en Es Mercadal quatre dies abans de l’acte, declinaren assistir al Teatre Principal de Palma per discutir sobre la proposta estatutària assestant, d’aquesta manera, un cop mortal al projecte.

Aquests inicis del mallorquinisme polític, de vegades recollits en llibre però més freqüentment estampats damunt els diaris, també transcendiren en revistes com 'Migjorn' o la seva continuadora, La Nostra Terra. Aquesta darrera, estrenada l’any 1928, es manté fins al 1936, però fou immediatament prohibida arran de l’ocupació nacional. Antoni Salvà, germà de l’ínclita poetessa, la dirigia. Però quan arribà Falange, espaordit, li tocà enjoncar-se el blau per salvar pell i coll; ell que havia elaborat el Projecte d’Autonomia i signat la 'Resposta als Catalans'. Hi convida a sumar-se el seu bon amic Miquel Ferrà, un altre dels ideòlegs del nacionalisme illenc, que aleshores residia a fora, en territori republicà. L’autor de l’Escola Mallorquina, tot recordant un viatge previ d’ambdós dels que feien sovint per terres de parla catalana, li contesta amb una magnífica composició, 'L’Estel'. Al·ludeix en el poema, concretament, al viatge que feren plegats a Sant Martí del Canigó. I així, tractant-lo dues vegades de “companyó” que els havia abandonat “quan el cel s’entenebria”, acaba afirmant-se i afermant-se en un camí del qual no el mouran perquè tanmateix ell “no en sabria”.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF