OPINIÓ

No és vera que m’estimis

Un argentí exemplarment menorquinitzat em contava com va rompre els llaços sentimentals i gustatius amb els productes de La Menorquina, antany la marca de gelats més prestigiosa de tot l’estat i assumida pels menorquins com a part del seu patrimoni –com el gin Xoriguer. Aquest conegut meu havia mantingut els llaços amb la marca –i els seus productes– a pesar de saber que havia estat engolida per una multinacional d’aquestes que entren als mercats fent els estropells que sigui menester –i encara més. Passava que quan ell estudiava la possibilitat de quedar-se a Menorca, i en fer balanços sobre el tema, l’existència d’aquesta marca i de no poques altres coses li havia fet veure que l’illa era un petit país que el convidava a arrelar-s’hi, a integrar-s’hi. Tanta fidelitat es va trencar un dia, en veure com d’un vaixell, al port de Maó, eixia un camió carregat de productes de La Menorquina per atendre el mercat de l’illa. La imatge l’amarà de tristor, primer, i d’ira, després. I la marca quedà esborrada del mapa dels sentiments.

Hi ha marques catalanes que fan part de l’ADN del país. Que són obra de tot un país. L’exemple més clar és el de la Caixa, esdevinguda CaixaBank i llançada a la conquesta d’espais sense límits i sense els horitzons del poble que la va crear. La manera com, al primer avís, s’ha sotmès a la conveniència i l’ha convertida en convicció –els diners no tenen pàtria, recordeu-ho– no ens ha sorprès, ho hem de reconèixer. Però hauríem esperat de l’entitat una mica de pudor, algun gest que ens digués que som especials per a ella –encara que fos mentida, com, a ‘Johnny Guitar’, demanava Joan Crawford a Sterling Hayden.

L’entitat i altres empreses deuen tenir bones raons polítiques i econòmiques per fer el que han fet. En sabem alguna i en sospitem més. Però haurien d’haver evitat descarregar els gelats al moll a la vista de tothom, d’aquella gent que, fa molt de temps, se sentí estimada per la Caixa, per exemple –també s’hi sentí per Sa Nostra i encara dol la traïció dels que l’afollaren i la sensació que no s’hi ha fet justícia–. Alguns, envilits pel ventre, han oblidat les formes que encara els permetien fer part de l’ADN de la bona gent del país.

Han afegit tristesa a la tristesa –i frustració.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF