PalmaEn una societat multicultural, com és ara la de les Balears i la de la gran majoria de territoris del món, la llengua pròpia adquireix un nou valor a l’hora que ha d’assumir altres reptes. A les Illes, segons fonts del Grup de Recerca Sociolingüística de la UIB, es parlen més de 160 llengües i se n’han comptades unes 60 de transmissió familiar. En aquesta realitat multilingüe, el català com a llengua pròpia de les Balears cobra una gran importància com a instrument d’integració social i com a element per afavorir la igualtat entre els que tenen el català com a llengua d’origen i els que, tenint-ne qualsevol altra, han triat l’Arxipèlag per viure-hi.
Aquest context de diversitat exigeix un canvi en actituds i en hàbits lingüístics que han estat molt comuns a les Illes en el darrer segle i fins a l’actualitat. Per la prohibició d’usar el català, per la subordinació d’aquest al castellà –sobretot– i per la utilització que se n’ha fet per treure’n un rèdit polític, entre altres motius, s’han generat unes actituds, uns hàbits i uns prejudicis que, transmesos de generació en generació, han impedit i impedeixen la normalitat lingüística en el nostre territori. En una realitat social composta per persones de molt diverses procedències, és una anormalitat que la llengua de convergència, aquella en la qual es comuniquen les persones que parlen idiomes diferents, gairebé mai no sigui la pròpia i històrica del territori, sinó el castellà. Una situació que prové de fer creure que aquí hi ha una llengua superior a l’altra –tot i que cap ho és–, que parlar-la és signe d’una educació millor, que n’hi ha una que no és necessària i un llarg etcètera de despropòsits difosos de manera intencionada.
La realitat, però, és que no hi ha millor llengua que la pròpia d’un territori per donar un missatge d’acollida a qualsevol persona que vingui de fora, per obrir-li les portes a la nostra cultura. No fer servir aquí el català per adreçar-se a qualsevol persona és una manera d’excloure-la i, quan es canvia la llengua perquè, per la pell, les faccions o el llinatge, no sembla d’aquí, és una actitud que s’acosta massa al racisme. Així que no siguem racistes i parlem a tothom en català, tret que la incomprensió impossibiliti la comunicació. És hora, i ben necessari, d’erradicar comportaments lingüístics que afebleixen la llengua, ens afebleixen com a societat i exclouen les persones que volen viure a les Illes en les mateixes condicions que la resta de ciutadans. Ara bé, si feim una crida a les actituds i comportaments lingüístics positius és perquè és cert que la salut del català depèn de cadascú de nosaltres, però també ho és, cert, que per a la integració de tothom i per a la fortalesa del català es necessiten polítiques més decidides, amb la contundència i els recursos que calguin.
