OPINIÓ

No podem perdre els trens del món

Ha passat el dia de les Illes Balears. Un 1 de març com una jornada qualsevol. Un acte institucional avorrit. Un vídeo editat pel govern autonòmic en què allò millor era, sens dubte, la banda sonora antoniafontiana –quina ridiculitat això de les parelles mixtes! Una Diada que no es creu ningú i que a l’informatiu de la televisió autonòmica –capaç de fer meravelles com 'Treufoc' i aberracions com el concurs 'Agafa’m si pots'– va ser la quarta notícia en ordre de prioritats. Mala cosa, certament.

Un país que no es creu gaire ell mateix té poc a pelar, en el futur. Hi ha qui em dirà, sense arromangar-se, que el problema és la data. Segur. L’1 de març no significa res per a ningú. És postís. Estantís. No té cap ganxo. Com el 12 de setembre, que encara arrossegam els mallorquins. Durant anys, la classe política illenca va ser experta a inventar-se festivitats sense sentit per celebrar un sentiment col·lectiu que, en el fons, ells eren els primers que no volien celebrar. Apoderar la societat no ha estat l’objectiu dels partits majoritaris –i d’alguns dels minoritaris– durant dècades.

I, per apoderar, t’has de creure a tu mateix, ja ho dèiem. A final d’aquesta setmana passada, sense anar gaire enfora, nou ciutats de l’estat espanyol es reunien a Barcelona per posar en comú la seva estratègia de treball en relació amb la cooperació internacional i amb allò que ara anomenen “justicia global”. Eren la mateixa Barcelona, a més de Madrid, València, Saragossa, Còrdova, Màlaga, Cadis, Vitòria-Gasteiz i Pamplona. La trobada, tècnica i política, sembla que ha servit perquè les urbs aplegades analitzessin el nou rol per a les ciutats com a actors clau per resoldre grans problemes d’abast universal com l’escalfament climàtic, la pobresa urbana, la violència masclista o les crisis humanitàries del Mediterrani. Eren, no fa falta dir-ho, consistoris que des de les darreres eleccions municipals tenien governs progressistes, transformadors, del canvi. Executius gestionats per candidatures de confluència, per Compromís, per EH Bildu. Consistoris de diferents graus de població: des de mastodonts com Barcelona o Madrid fins a ciutats francament més petites que Palma. S’han proposat, totes, dedicar més esforços a assumir les problemàtiques globals i regionals, en particular, l’èxode dels refugiats i assumir un rol progressivament més important i no subsidiari de l’Estat. Qualsevol palmesà progressista mínimament informat sap que Palma hi hauria d’haver estat representada, en aquesta reunió. Si hi havia Cadis, Vitòria-Gasteiz i Pamplona, per què no hi havia la capital de Mallorca? Tan difícil d’entendre és que no es pot no ser als espais de participació i de decisió?

La regla és senzilla. Si no ets al món, no existeixes. Si no et fas valer, no existeixes. Si no treus el cap, no ets ningú. En massa ocasions, els palmesans, els mallorquins, els menorquins, els eivissencs i els formenterers hem estat fora del món, fora dels circuits, dels espais on passen coses. On es poden forçar situacions perquè passin coses. En ocasions, podia atribuir-se a l’individualisme i a l’anar a la seva de la nostra gent. Fins aquí, correcte. Graciós, fins i tot. En altres moments –molt sovint– a l’actitud terriblement provinciana de les nostres pseudoelits locals, entestades a considerar que res del que es fes o es pensés des de les Balears tenia interès fora de les nostres fronteres. Però quan tens una situació idònia per reforçar-te, per ser, per demostrar, per cooperar, per progressar, per què deixar passar els trens? Quan hi ha governs sensibles, quan hi ha condicions òptimes, no es poden perdre les oportunitats. Ho hem de saber. I és el millor homenatge que podem fer a les persones de les que som deutors i que han fet un llarguíssim camí perquè poguéssim arribar fins aquí.

Per això, com a ciutadà conscient que maldo per ser, em plau veure la feina de persones com el director general de Canvi Climàtic del Govern, Joan Groizard, que sap, i ho demostra, que projectar-nos tant a nosaltres, com a les nostres petites i grans victòries –que ho demanin a Vicenç Vidal i a Sebastià Sansó, si no!– és indispensable. Convé que no se’ns escapi ni l’1 de març del 2019 ni cap altre dia.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF