Tenc la sensació que hi ha gent que viu a un altre món. Bé, tenc la sensació no, és que realment viuen a un altre món. Un d'imaginari que van engreixant amb mentides, demagògia de la més barata i un menyspreu visceral i malaltís que frega l'obsessió. Sempre segueixen el mateix patró: comencen atacant diferents mesures en pro de la igualtat i la diversitat i acaben volent imposar una desigualtat i uniformitat d’acord amb el seu món imaginari. Aquell món ple de putrefacció, d'autoodi i de complex d'inferioritat.
En el seu món imaginari, per exemple, és una aberració que la llengua vehicular a les escoles i a l'ensenyament de ca nostra sigui el català. Qui ens hem pensat que som la resta de mortals per voler exposar les nostres criatures i joves a tal despropòsit? Quina mania tenen els equips docents d'ensenyar (i defensar!) la seva llengua? En el seu món imaginari aquest tipus de coses no podrien passar, perquè tothom xerraria, pensaria i viuria en una sola llengua: la llengua ‘de bé’, la llengua que no bruteja. Perquè, al seu món imaginari, el català és una llengua bruta i xereca, que fa nosa, que fa ‘pagès’. I que s'utilitza per adoctrinar i fer fugir famílies de les escoles de ca nostra. Allà, en aquell món pudent d'autoodi, la memòria i l'estima pel lloc on has nascut o t'ha acollit hi és absent flotant dins el buit. Frivolitzen i juguen amb la por; i, sense cap tipus de vergonya i descaradament, obvien i ignoren la por i el terror de fa 60 o 70 anys quan n'hi havia que s'hi jugaven la llibertat o la vida per parlar la llengua que els habitants del món imaginari tant odien i a la qual escupen amb la seva ignorància.
N'hi ha, d'aquests habitants, que creuen que el requisit de conèixer una llengua per atendre la població que la parla és motiu d'escàndol i de declaració de guerra contra el sentit comú. I tornen a parlar de gent que se'n va, de gent agafant els seus trastos i fugint de ca nostra com si els haguéssim condemnat a una cadena perpètua: entendre'ns i respectar-nos com a persones que hem nascut, crescut i viscut a una illa on es parla una llengua que és el català. I no és que no vulguin entendre'ns i respectar-nos –que tampoc–, sinó que, a més, volen que ens n'avergonyim i ens flagel·lem fins que se'ns caigui la pell a trossos. Fins que no ens reconeguem entre nosaltres i perdem allò que també ens vertebra: uns codis, unes maneres de fer, una manera de dir(-nos), anomenar(-nos), explicar(-nos).
I, com que no tenen memòria, no recorden que alguns sí que en tenim: duen anys i anys intentant corcar una mica més ca nostra amb l'etern tema de la llengua. Ja sigui amb les variants dialectals que transformen en llengües, ja sigui amb els requisits a l'administració pública, a la sanitat, a l'educació, a la toponímia... A tot el que faci una mica d'oloreta a dignitat i autoestima, resumint. Però no es recorden que sempre que ho han intentat el fracàs ha empastifat tots els seus plans: és responsabilitat de totes i tots, idò, que tornin a fracassar en fer de la nostra llengua una arma de confrontació i odi.
