A Mallorca tenim, en el terreny cultural, moltes sorts i algunes dissorts. Dins la faceta literària, que és la que m’ocupa més temps i espai a la meva vida, la sort que hem tingut i seguim tenint és la dels grans creadors en l’àmbit del pensament, de l’articulisme, de la poesia, del teatre, de la novel·la, de l’aforisme i de la narrativa breu en tots els seus vessants: infantil, juvenil i d’adults. La dissort és que a la gran majoria d’aquests creadors, per manca de projecció pública o privada, mai per manca de qualitat, no els coneixen ni a casa seva. Això constitueix una gran injustícia, a causa de la desídia dels polítics que ens han tocat en desgràcia, si més no als mateixos autors i al poble en general. En els camps de l’arquitectura, de les arts plàstiques, de la representació escènica, etcètera, ens passa una cosa semblant. Quan es parla tant de turisme, la nostra indústria econòmica principal i gairebé única, de si en tenim poc o massa, de si és massa d’espardenya o de butxaques buides, pens que si tinguéssim la política adequada, la cosa seria molt diferent i per bé. No hem sabut posar davant els ulls dels nostres visitants els referents culturals extraordinaris de la nostra terra, la més valuosa i la més indestructible: la que ha construït la dona i l’home illencs. Per exemple, no és tan bona o millor una coca amb verdura o de trempó que una pizza Margarita? No diré res més en aquest sentit.
Vull parlar de Miquel Ramis Alonso, un creatiu i profund pensador de Sineu, nascut el 1906 i mort el 1983. Capellà diocesà, filòsof, narrador, poeta, erudit, excel·lent escriptor de màximes morals i deontològiques, exposades sempre amb molta precisió, contundència i concisió. Qui coneix, entre nosaltres, aquest gran autor de la nostra pagesia més valuosa i fecunda? Don Miquel Ramis Alonso va ser un escriptor més fecund que prolífic, més penetrant que elevat, fugint sempre de l’epidermis carrinclona per pouar dins l’interior de l’ésser humà. Així i tot, va ser un escriptor planer, senzill, al qual tothom es podia acostar amb naturalitat i estima. A més, com a persona, mai no va tenir maneres tibades, sinó d’acollida i de generositat. I, sobretot, va ser un home de poble, del seu poble. Un solitari, en certa manera, això sí, però obert en tot moment a qui volgués acostar-s’hi i encetar una breu o llarga xerrada amb ell. Seria suficient haver-lo conegut de prop o haver llegit els seus primers llibres sobre la formació intel·lectual o sobre els esplais filosòfics de religió. Són dues mostres d’humilitat i senzillesa humana i literària. Llibres que la majoria de mallorquins haurien de conèixer pels caps dels dits. Llibres que haurien de ser estudiats i analitzats tant a l’escola com a la universitat. Tant de bo fos així!
Crec que va ser a finals dels anys setanta que en Gabriel Florit, poeta i fill de Sineu, s’acostà a don Miquel per fer-li una llarga entrevista que posteriorment fou publicada al diari ‘Ultima Hora’, de Palma. Una de les respostes del nostre personatge, relacionada amb el seu quefer social i cultural durant els seus anys de més ebullició filosòfica i creativa: “A Blai Bonet no el conec personalment. Vaig llegir amb molt de gust ‘El mar’ i en vaig fer una bona crítica. Sens dubte és el millor que ha escrit. En Blai va ser deixeble de l’apotecari de Santanyí, que aquest sí que va ser un bon amic meu i lector dels meus articles. Ens vèiem i els comentàvem i passàvem unes estones molt bones”. En aquesta mateixa entrevista d’en Gabriel Florit, hi ha, potser, una de les conviccions més profundes del pensament de Ramis Alonso: “Si un dia trobàs una oposició entre el que jo pens i la religió, deixaria la religió per anar a cercar la veritat”. Hala! Qui en dóna més?
El seu millor llibre, d’entre la vintena que en va publicar, pel meu gust, i també el de més èxit de crítica i de lectors, és ‘La ruta de la teva personalitat’. Abans que es parlàs tant de llibres comercials de psicologia, de manuals d’autoajuda, de tractats sociològics per viure millor, de pedagogia antropològica i d’altres herbes, don Miquel Ramis Alonso, l’any 1951, va posar al carrer aquest llibre no superat per cap altre en aspectes d’autodomini i de benestar i felicitat personal. Jo l’he recomanat a tothom, però se m’ha fet el cas que se li fa a un captaire esparracat en un cap de cantó. ‘La ruta de la teva personalitat’ és un llibre per viure bé, és a dir, per viure millor. Naturalment, requereix que els seus lectors el posin en pràctica, com passa amb tots els llibres de filosofia moral. Paga la pena. I que sigui escrit per un home nascut a Sineu, crescut a Sineu i viscut a Sineu, amarat de la gent de Sineu, dels pagesos, dels artesans, dels homes i de les dones de Sineu, a mi m’omple de molta alegria. Un home que, en temes de rabiosa actualitat, segueix i seguirà sent sempre present. En matèria de llengua pròpia digué que “la llengua que es parla habitualment és el cotxe utilitzat per les ànimes en els seus quefers vitals”. Respecte de la llei, va deixar escrit: “Aquells que contínuament solen viure fora d’ella, i només cerquen imposar-la als altres”. Podria seguir fins la setmana que ve, però he escollit aquest pensament per acabar les cites: “El deure del filòsof és cercar la llum; i el deure de l’home és cercar la felicitat”.
Els últims quatre anys de la vida de don Miquel Ramis Alonso els vaig passar en contacte gairebé permanent amb ell. Passejàvem. Xerràvem. Berenàvem i dinàvem. Bevíem. Comentàvem els seus llibres i els meus. Dubtàvem. Rèiem. He de dir que aquells quatre anys em serviren per eliminar molts dels meus prejudicis morals i socials, els meus escrúpols religiosos, moltes de les meves aprensions i malfiances. Quan algú s’acostava a don Miquel per exposar-li un problema psicològic i vital, ell sempre feia la mateixa doble pregunta: “Estimes? T’estimes?”. Com que la resposta era sempre afirmativa, ell exclamava: “Aleshores, no et preocupis. Viu i sigues feliç!”
Així era el nostre gran savi de Sineu: un pou de vigor i de pau. De jovialitat i benaurança.
