OPINIÓ

Mentida i badall

Voler posar límit a les notícies falses ha estat l’última pensada del president francès Emmanuel Macron. És ben revelador que una proposta d’aquestes característiques topi amb els recels dels grups polítics d’ideologia més aferrissada, estigui a l’extrema dreta o dins l’àmbit del neocomunisme populista. Tant els uns com els altres no se senten satisfets amb un paquet de mesures que només proven de salvaguardar la democràcia, perquè sense notícies fidedignes podem dir que no vivim en una societat lliure, ni prop fer-hi. Macron està pensant sobretot en els temps electorals, i en la interferència –sobretot d’origen rus– que han tingut certes informacions, difoses poc abans que l’electorat anés cap a les urnes. Les mentides es difonen per fer mal, sempre sorgeixen amb una intenció: es menteix sobre un rival perquè així s’esgarrapen posicions i s’afavoreixen determinats interessos.

La novetat, en els temps d’internet, és la magnitud brutal de tot això. La manera en què les mentides arriben massivament a la ciutadania, a través de les xarxes socials, directament als telèfons mòbils en forma de titulars, missatges breus superposats a imatges ridiculitzadores, històries sense sota ni volta per Whatsapp –atribuïdes, sovint, a periodistes de renom–, que pretenen confondre i fer canviat el sentit del vot de l’elector. Macron ho tindrà molt pelut, si pretén lluitar efectivament contra tot això. Els populistes volen guanyar-hi alguna cosa, i els neofeixistes saben que si tenen una oportunitat, aquesta es basa a difondre totes les vegades que calgui estranyes teories de la conspiració, ara encaminades a embrutar minories, o elits. Des del postmodernisme se’ns diu que un jutge no és ningú per decidir què és veritat o mentida.

Res d’això no és nou: a la Roma d’Octavi ja s’inventaven històries per soscavar el prestigi de Marc Antoni; Shakespeare, a ‘Juli Cèsar’, no fa més que posar en escena tota una campanya de desprestigi del Cèsar, que abocarà al seu assassinat. Difamar dels cristians –es deia que practicaven el canibalisme, i l’incest– era la moneda comuna quan es temia que aquella minoria pogués agafar el poder; quan els cristians van ser els que tenien la paella pel mànec, però, van ser ells els qui van començar a difondre històries falses sobre els pagans. Ja a l’edat mitjana, els difamats van ser els jueus, amb històries com la del nen Simó, o Sant Simonet, i els altres famosos “libels de sang”; acusacions que determinats col·lectius practicaven canibalisme o feien estranys rituals amb la sang de les seves víctimes. La mentida és més vella que la pols.

En el nostre país, però, les coses agafen un matís singular. Aquí, els principals productors de notícies falses són els polítics en el poder, i els mitjans de comunicació que s’hi posen al servei, renunciant a fer la seva feina de rigor i objectivitat. Aquí, la mentida és un ministeri, i la difamació, una rutina, i el periodisme sovint no és res més que la difusió del marc mental que interessa al poderós, perquè ho tingui tot controlat i perpetuï la farsa en benefici propi i dels que xuclen les engrunes. Espanya és la riota de qualsevol que es vulgui parar a veure-ho. Que el cost policial de reprimir els catalans sigui de 87 milions d’euros –xifra acceptada passivament pels diaris, també– hauria de bastar per fer caure tot un govern. El que passa a Espanya no té comparació amb cap democràcia assentada. Estem a la prehistòria de gairebé tot. No interessa la veritat sinó de quina manera hom pot viure de la mentida. El Govern espanyol va enviar tropes a l’exterior sense l’autorització necessària del Congrés, també a Letònia, perquè aquest país no reconegués Catalunya. Ningú demana explicacions. No hi ha escàndol. Badalls i bauxa. La bòfia i els seus propagandistes.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF