OPINIÓ

MÉS i les eleccions europees

Compte enrere per a les eleccions europees de 2019. Tothom comença a decantar-se. El mallorquinisme progressista resta paralitzat per fantasmes interns i externs. Facem una mica d’història. El Regne d’Espanya va entrar a la llavors CEE l’any 1986. El 87 i el 89 hi hagué eleccions europees. El PSM hi va acudir amb la coalició Esquerra dels Pobles, que encapçalava Euskadiko Ezkerra (EE), un partit abertzale i d’esquerres que va acabar fatal, integrant-se en el PSOE l’any 93, però que havia representat una esquerra sobiranista fresca i renovada, ecologista i antimilitarista. La mesura perfecta entre la realitat i la utopia, que deia el poeta Llompart. Una tercera via entre la reforma i el rupturisme molt de l’època. Aquella coalició fou la darrera vegada que el mallorquinisme ha actuat de manera conseqüent en unes eleccions europees. Un grapat d’afiliats del PSM discreparen i donaren suport a la candidatura d’ERC, que presentava Heribert Barrera de cap de llista en aliança amb l’EA de l’exlehendakari Karlos Garaikoetxea. En una ocasió vaig demanar a un vell militant per què s’optà per EE. L’aclaridora resposta: “Què era més atractiu: l’Heribert Barrera liberal i proenergia nuclear que havia donat la Generalitat a Pujol el 1980 o les esquerres nacionals verdes?”. El món gira.

Després, tot han estat errors estratègics i desgràcies col·lectives. El 1994, el 1999 i el 2004 l’enfrontament caïnita amb ERC va comportar que l’aliat triat fos CiU en una coalició que també integrava la bona gent del Bloc Nacionalista Valencià –que havia fet el mateix camí europeu que el PSM–. Eren altres temps. El 2009 el mallorquinisme d’esquerres hegemònic no s’hi presentà, vetat per Joan Puigcercós. Record pessemers fent campanya obertament per la quasi il·legal Iniciativa Internacionalista. El 2014 la relació amb el partit de Companys i Macià havia millorat una mica, però l’aliança fou impossible. El fet que MÉS ja fos una realitat no va ajudar a aclarir res. Molts advocaven per la integració a Primavera Europea, liderada per Compromís. Finalment la solució que va donar-se fou “recomanar” votar o bé la candidatura encapçalada pel valencianisme progressista o bé L’Esquerra pel Dret de Decidir, la marca en solitari d’ERC.

I amb tot això arribam a 2019, en què compliran tres dècades els joves nascuts quan el PSM anava a les europees amb EE. El Procés Sobiranista a Catalunya i la regressió en drets i llibertats a l’estat espanyol han fet saltar pels aires els vells esquemes. Mateu Matas 'Xurí' té una relació fluida amb les altres famílies del sobiranisme d’esquerres. El PSM pràcticament no existeix i ahir anuncià la seva congelació. MÉS és un actor consolidat malgrat una crisi interna que tenc la percepció que no té gaire a veure amb disputes ideològiques o cultures organitzatives, sinó més aviat amb tarannàs personals. Triar amb qui anar a les europees és, sens dubte, el menor dels dilemes de MÉS. Però cal centrar-se. ERC, el BNG i EH Bildu han conformat una coalició que sembla que pivotarà Junqueras, amb Diana Riba, companya de Raül Romeva, bon amic d’IniciativaVerds, de número dos. Compromís aspira a revalidar el seu històric escó. Són les dues opcions. O això o no presentar-s’hi, per tercera vegada consecutiva. Francament, això darrer em semblaria un disbarat immadur. Qui durant tres eleccions decideix que no ha de ser en un àmbit central potser és que no cal que sigui en altres llocs.

M’agraden les dues opcions que hi ha sobre la taula. L’eurodiputat valencianista Jordi Sebastià ha estat el parlamentari, amb el permís de l’amiga Ana Miranda, que he sentit més proper aquesta legislatura. El galleguisme i l’esquerra basca són a l’epicentre de mon univers de complicitats internacionalistes. El País Valencià és la meva casa i el meu sud, que m’ha fet de nord molt sovint. Si em toqués triar, em sentiria xapat. Però crec que la circumstància històrica recomana, per responsabilitat i per moral, ser devora la llista que representi el combat per la justícia social, les sobiranies en plural i contra la repressió. Algunes veus diran que anar amb ERC i amb l’antiga HB els farà perdre vots. Per ventura fan perdre més vots les errades a Campos que a Donostia o Barcelona. O per ventura no. Sé que el cavall de batalla contra la dreta espanyolista serà la badia de Palma. La possibilitat de donar suport a una opció i que la major part de la base social voti una altra llista també hi és. Que hi pensin, quan decideixin. I que guanyi Mallorca. I l’Europa antifeixista que duc al cor.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF