Vint-i-set poemes, trenta dibuixos i un quadern-bestiari formen dues terceres parts del projecte ‘L'incendi de les papallones’. La tercera part és la interpretació de l'autora, Agnès Llobet, a sobre de l'escenari, dirigida per Emilià Carilla. Les il·lustracions són de Fco. Javier Barrera. ‘L'incendi de les papallones’ és un espectacle que ja havia rodat per diversos indrets de les Illes. No l'havia pogut pescar, per una cosa o per una altra, fins que Biel Mesquida el va incloure en el XVIII Festival de poesia de la Mediterrània al teatre Principal. Tot un encert. Una única funció, a teatre ple. La tornaria a veure ara mateix. N’havia llegit la crítica d'Emili Gené i les ganes de veure'l es multiplicaren. Hi havia passió en els elogis. Tot just començar, amb la música de Jeanette, ella amb un reproductor de discs, com Ana Torrent a ‘Cría cuervos’. Fora d'escena. L'escenari amb fils d'estendre, plens de roba, i una petita banyera on ella recitarà, escenificarà, “Un bassiot de sang fa surar els meus peus... La ira m'esclavitza i quan m'allibera, torna la por...”, que és un poema de La Mari, que juntament amb José Antonio i Pablo són els tres personatges dels quals parla el poemari, malalts mentals, habitants de pisos tutelats, en els quals s'ha inspirat l'actriu que escriu poemes. Ella diu que no és poetessa, que és actriu. No sé quants poemes escenifica, però són gairebé tots els que apareixen a l'acurada edició de Xisco Art Gràfic, acompanyada pels dibuixos de Barrera. Tot plegat una petita meravella, que no cau de les mans, fins al punt que després de comprar-lo per escriure aquest paper, per veure què hi havia de l'espectacle, no vaig poder deixar de llegir-lo, de cap a peus, amb el record de la copsadora representació, de la qual no era a temps a prendre notes, aquestes notes a les fosques que després gairebé no entens.
Tot plegat és una delícia, i la funció teatral, una manera d'arrodonir-ho, amb les paraules, els gestos, les mirades de la follia, de la tristor, de la solitud. Ja des del primer moment saps que no te’n pots perdre detall. Impressionant quant diu “Devor paraules, carícies, pots de gelat, desitjos, mentides i enveges, migranyes i principis. Fins que el vòmit resol l'empatx. Acte seguit: La fam”. És de Pablo. Podria citar tots els que em vénen a la memòria, amb l'ajut de les notes i el poemari, perquè de tots destil·len el neguit dels protagonistes. “Avui és el meu aniversari. Ningú mai no el recorda...”. És de José Antonio. No he pogut evitar una altra cita. Llobet es deixa la vida en l'espectacle, per transmetre tota la desesperació del món. Més música, ‘Rocket Man’, d'Elton John, i acaba amb ‘Lontano, lontano’ de Nicola di Bari, trista cançó d'amor, “Lluny, lluny en el món...”. Devora el ‘pick up’ hi havia un àlbum de discs de 45 rpm. Semblava que la tria de les cançons podria haver estat aleatòria, qualsevol altra.
