Guionista i escriptoraQuan era petita, m’agradaven els finals feliços de la ficció. Encara ara m’agraden, és clar, però potser, amb els anys, he après a valorar també els desenllaços que són positius d’una manera menys explícita, amb un regust agredolç que els situa a l’extrem inferior de la benevolença i just a tocar dels paràmetres més pessimistes. En aquest segment hi trobem, per exemple, els divorcis amistosos, les morts plàcides dels protagonistes, la malaltia que serveix per provocar una catarsi positiva en el personatge secundari, els comiats després d’un viatge enriquidor i prolífic, els panegírics sobre professors que van deixar empremta en els alumnes que ja han tornat grans.
També existeix una altra mena de final que, en la meva opinió, té l’èpica indiscutible de la derrota, del fracàs, de l’incompliment d’expectatives. Els llibres i el cinema estan ben farcits d’històries amb grans finals tristos o negatius que, talment com passa amb els dolents de la pel·lícula, poden arribar a ser molt més fascinadors que els simpàtics. No debades, la bellesa de l’error, la solemnitat de la pèrdua, la insuportable lleugeresa del ‘no ha pogut ser’ o d’un ‘ha anat malament’ tenen quelcom de poètic, honest, versemblant; connecten amb la nostra part més visceral; fins i tot ens conhorten.
La majoria de trames literàries o audiovisuals culminen en desenllaços que, a grans trets, podem situar en alguna de les caselles anteriors: ningú qüestiona, per exemple, que el final de ‘Titanic’ és trist, antagònic als desitjos de Rose i Jack, mentre que el final de ‘Big Fish’, amb l’enterrament d’Albert Finney / Ewan McGregor, se situaria evidentment a la secció dels agredolços, com sol passar quan algú mor sense que volguéssim que morís però, a canvi, ho fa en el millor dels escenaris i envoltat de la gent que l’ha conegut i estimat. Aquest segon cas ja ens commou prou: si les llàgrimes de tristesa fossin fredes i les d’alegria sortissin de l’aixeta calenta, les llàgrimes que fem córrer en gaudir d’aquests finals segurament serien tèbies, rondant els divuit graus, potser els vint, potser els setze.
Finals així, de llàgrima tèbia, serien els de ‘Forrest Gump’ –la mare mor, Bubba mor, les cames del tinent Dan moren i Jenny mor, però deixa un fill preciós a en Forrest–; ‘Jane Eyre’ –Jane i Edward acaben junts, però ell acaba cec–; ‘El amor en los tiempos del cólera’ –Florentino i Fermina estaran plegats, però serà després de tenir molta, molta, molta, molta, […] molta, molta paciència. ‘Antes del amanecer; Antes del anochecer’, gairebé totes les de Woody Allen, etcètera.
Els finals feliços, per la seva banda, els trobem a moltes pel·lícules de Disney –a Disney, totes les pel·lícules felices s’assemblen, mentre que les infelices ho són cadascuna a la seva manera, que diria Tolstoi–; a ‘Notting Hill’; a ‘Cuando Harry encontró a Sally’ –tenim final feliç si confessem que volíem que acabessin junts, però hem de reconèixer que la tesi en la qual es fonamenta tota la pel·lícula queda totalment invalidada cap al desenllaç–; a ‘Qué bello es vivir;’ a ‘Desayuno con diamantes’.
I, malgrat tot, hi ha una categoria de final ambigua, imprecisa, inexacta; una categoria que m’agrada especialment: la dels desenllaços que impliquen una renúncia. Perquè, en contraposició a un món on els individus viuen a l’espera que la derrota, la victòria, l’atzar o la inevitabilitat s’imposin i els escriguin el final, és refrescant trobar històries on, més enllà del resultat poc o molt satisfactori, els protagonistes no només ens obliguen a questionar-nos què entenem per ‘èxit’, sinó que, a sobre, ens ensenyen que l’únic important dels finals és que els puguem dirigir nosaltres.
Em semblen particularment inspiradors els personatges de ficció que escullen, que diuen que no, que sacrifiquen, que assumeixen el preu de les coses i el paguen, que renuncien. I és que, ben mirat, la renúncia és el final més bonic de tots, perquè és aquell que allunya el subjecte del rol passiu: el posa al centre de l’acció, al comandament dels esdeveniments, per tal que pugui decidir si frena, si accelera, si posa l’intermitent, com Clint Eastwood a ‘Los puentes de Madison’, o si surt del cotxe en veure l’intermitent, com Meryl Streep. ‘Tal como éramos’, ‘La la land’, ‘Casablanca’, ‘El secreto de sus ojos’: la idea de renúncia esdevé dolorosament encisadora quan tenyeix de blau una història d’amor i l’acaba amb un interrogant. O, millor encara, amb un punt i coma: el meu signe de puntuació preferit; una pausa més abrupta que la coma continuista –finals feliços–, menys inevitable que el punt i seguit –finals de llàgrima tèbia–, menys definitiva que el punt i a part –finals tràgics i irreversibles. Ben mirat, la renúncia aporta a la ficció allò que el punt i coma aporta a la gramàtica: elegància, distància, jerarquia i un fonamental sentit estètic.
