Opinió

Literatures que circulen

Vaig llegir a "La Vanguardia" un article interessant: "Literatures que no circulen". Es referia a l’escassa repercussió de les lletres catalana, gallega, basca i asturiana dins el territori espanyol fora del seu propi domini lingüístic. Tanmateix, tot i aparèixer en un mitjà català, l’esquema estava concebut des de l’òrbita castellana. Crec, doncs, que paga la pena tractar avui aquí de girar el calcetí per al·ludir a la presència de traduccions castellanes, gallegues, èuscares i asturlleoneses en el nostre propi clos lingüístic. "Literatures que no circulen" prescindia de la literatura aragonesa —de la qual desconec si s’ha traduït res al català— ni de l’especificitat de l’aranesa, que formaria part d’una altra realitat lingüística extrapeninsular, l’occitana. Òbviament, el text, de la portuguesa, tampoc en comentava un borrall.

És evident que la literatura castellana la podem consumir directament, però també és cert que hi ha un bon grapat de títols espanyols que han estat traduïts a la nostra llengua. No són tan pocs com d’entrada ens podríem figurar, de manera que només podrem atendre aquí l’àmbit estricte de Mallorca. Hauríem de partir del ressò en els intel·lectuals del XIX de l’obra màxima d’aquelles lletres, "El Quixot", amb diversos noms (l’artanenc Jaume Pujol, el prevere Ildefons Rullan i sobretot el cervantista Josep Maria Casasayas) que tractaren de traduir-lo dialectalment en major o menor mesura. Durant la dictadura, s’edità a Palma a la impremta Atlante "La família d’en Pascual Duarte", de Camilo José Cela, a càrrec de Miquel Serra Pastor, i, al cap d’un parell d’anys, sortiria del mateix Cela, "Viatge al Pirineu de Lleida", en versió de Josep M. Llompart. Quant a poesia, destaquen els "Poemes de l’enyorament", de Rafael Alberti, en versió de Miquel Àngel Riera.

Les lletres gallegues també han posseït la seva rellevància a Mallorca d’ençà del clàssic "Poesia galaico-portuguesa", a cura del citat Llompart, inclòs a les MOLU, entre d’altres treballs, fins a aportacions recents com les d’El Gall amb "La gresca", la gran novel·la d’Eduardo Blanco Amor, traduïda per Jaume Silvestre el 2014. Però el més convencional ha estat la traducció dels narradors actuals més famosos fora de l’arxipèlag en segells més competitius com ara Edicions 62, Bromera, La Campana i, molt especialment, Proa, que han adquirit els drets de llibres de relats de Manuel Rivas com "Què vols de mi amor?" i de novel·les com "El llapis del fuster" i "Els llibres fan de mal cremar". També comptam amb "Tretze campanades" i "Home sense nom", de Suso de Toro, i "Herba d’enamorar", de Teresa Moure.

La literatura basca, per la seva banda, no ha gaudit d’un desenvolupament paral·lel. Hi manca, per tant, una tradició de traduir títols que no es remunta més enllà de mitjan dels vuitanta. Josep Daurella vessà al català un aplec de "Narracions" (1986), de Joseba Sarrionandia. Daurella mateix havia traduït textos de Bernardo Atxaga, que seria el referent pel que fa a la literatura èuscara dels noranta ençà. Destaca "Obababoak", estampada primer a La Magrana i més tard a can 62. S’assenyala que pogué ser el fet que aquesta novel·la, el 1989, i després la d’Unai Elorriaga, "Un tramvia a SP", el 2002, i la de Kirmen Uribe, "Bilbao-New York-Bilbao", el 2009, s’erigissin amb el Nacional de Narrativa el que degué contribuir a atreure progressivament la nostra atenció sobre aquest vedat.

Parlar de literatura asturlleonesa entre nosaltres és tant com esmentar la "Història universal de Paniceiros" (Editorial Adesiara), primer llibre en prosa de Xuan Bello (Paniceiros, 1965), icona, encara que no exclusiva, del "Surdimientu" al Principat. Sense ser reconegut encara legalment en el seu propi país, el bable viu immers en una precària situació d’extraoficialitat.

Literatures que no circulen? Les literatures que no circulen de ver —almanco en el grau que ens agradaria— no són només la catalana, l’asturiana, la basca i la gallega, sinó també i sobretot totes les altres literatures (la sarda, la bretona, la gal·lesa, la frisona...) que no posseeixen Estat propi. En una altra avinentesa tindrem oportunitat d’enraonar aquí de la migradesa d’autors i de reconeixement de totes aquestes realitats lingüístiques. Però ho resumirem amb una màxima: o escrius en les llengües majoritàries o els altres mortals no et visibilitzen.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF