Les nits electorals són nits estranyes. El ciutadà preocupat per la vida en comú se sent amb l’obligació de seguir-ne els resultats –esperançat, rabiós, decebut o escèptic– i d’estar atent al possible nou govern que pugui sortir de les urnes. Mitjançant la democràcia ens mirem durant una bona estona al mirall, col·lectivament, i ens fa una impressió més o menys encertada de descoberta.
A les modernes societats de masses costa molt arribar a saber qui té realment el poder. Volem imaginar que el tenim cadascú de nosaltres, encara que sigui en la part ridícula o infinitesimal del vot. Però això es tradueix en el joc tèrbol de partits i queda diluït en una realitat complexa, governada per tants de factors que no acaba d’haver-hi ningú tangible –un responsable final de tot plegat– dins la cabina de comandaments. Empreses de totes les mides, lobbys, polítics, diaris, xarxes, societats internacionals –i grups criminals–, ciutadans més o menys mobilitzats…, tot l’entramat boig de les modernes societats de masses batega sense aturador en un estira-i-arronsa cada dia més frenètic. Al ciutadà li agradaria sentir que les coses estan en les nostres mans, però només és així en una mesura molt poc quantificable, conjecturablement petita. Els grans canvis en les societats han vingut determinats per la ciència, la tecnologia, la ideologia i la religió, i això no s’ha sotmès mai a cap mena d’escrutini democràtic. Votem pel capità del vaixell, però la forma del vaixell, la seva força, velocitat i comoditat venen determinades per la història.
El catalanisme, per exemple, va sobreviure sota la fèrula gens democràtica del franquisme. La societat catalana sabia què volia ser i què volia conservar, quins trets no s’havien d’esborrar d’un determinat tarannà col·lectiu, per molt que l’autoritarisme d’arrel cultural castellana volgués reduir-ho a l’anècdota folklòrica. La democràcia va venir després, però abans de la política democràtica ja s’havien pres les decisions fonamentals.
La democràcia lligava perfectament amb una idea del catalanisme com a cercle obert, no ètnic sinó cívic i cultural; el catalanisme com a manera de fer, de ser i de parlar, i dins el qual s’hi espera tothom en un afany d’aprofundiment, de normalitat i de futur. Que dins el nou espai democràtic del 1978 el catalanisme tingui més coses a perdre que durant el franquisme és tota una anomalia. La democràcia espanyola és un centralisme per d’altres mitjans, la mateixa dèria per uniformitzar culturalment l’estat en virtut d’altres excuses. El catalanisme s’ha fet sobiranista i escàpol perquè ha tingut por, i també més esperança de la que era raonable en els mitjans democràtics i en el sistema de frens a la repressió que se suposa que garanteix la UE.
Aquestes eleccions han estat tan anòmales com els seus resultats. Al final, naturalment, som allà on érem. El PP les va convocar per resoldre un problema, però el PP n’ha sortit derrotat, en detriment de la seva alternativa més seriosa a la dreta. El sobiranisme es manté en el seu percentatge, sense arribar per molt poc a la majoria de vots, però amb possibilitats de formar de nou govern. L’empat etern entre un heroi que resisteix i una força antagonista que creix en agressivitat, però no en autoritat. El sobiranisme mata els tebis. Polaritza i crea bàndols molt evidents. Massa clars pels partits que vivien molt bé del possibilisme.
El ciutadà temo que no quedarà satisfet. Estem davant d’una forma d’empat que no fa anticipar res de bo, ni d’útil amb vista a treure el país cap endavant. Catalunya necessita un referèndum, un instrument que es va inventar precisament per solucionar dilemes com aquests. En virtut de la medicina del 155, Espanya té un problema més greu del que s’esperava amb l’administració d’aquella amarga medicina.
