OPINIÓ

José Guerrero, els dies que resten

L’exposició de pintures de José Guerrero a la Fundació Joan March de Palma tanca les portes a final d’aquesta setmana. És una joia d’exposició, petita i excelsa alhora, concentrada en els tres anys que, entre 1966 i 1969, el pintor de Granada deixà Nova York per viure a Madrid el començament de l’obertura artística que suposà la consagració de tota una generació d’artistes al voltant del naixement de la galeria Juana Mordó. Guerrero tornava amb l’explosió de pintura que havia suposat l’expressionisme abstracte americà, el moviment del qual va fer part entre els Kline, Rothko o Motherwell que avui encara veim lligats a la seva obra. 

Tornava i duia aquella poderosa energia de l’alliberament expressiu, i així el trobam pintant en un vídeo a l’actual mostra, en una demostració de la potència de l’ action painting que exercia sobre la tela. Els grans quadres, pocs però més que suficients ara a les sales del pis més alt del museu del carrer de Sant Miquel, però també i potser sobretot les sèries de papers tan exquisits que s’hi exhibeixen, tenen la força de la pura pintura, la composició tan espontània com encertada, el color sense por, el gest i la taca vigorosos i el tractament d’una matèria expandida. La de José Guerrero és una obra per no deixar-la passar, els dies que resten, si més no perquè mal tendim a l’oblit. 

He dit que el pintor duia la càrrega d’energia d’una nova conquesta del llenguatge, però en aquells moments també duia impresa la consciència de la crisi que, per als expressionistes abstractes, havia de significar la irrupció del pop, del consumisme ferotge traslladat a l’art, de la Factory warholiana. Mentre la història, al cap i a la fi, suma fets, llenguatges i experiències, els humans solem afrontar el present tapant generacions amb la següent generació, conquestes amb altres conquestes, en un empobriment que té molt a veure amb l’estupidesa.

Fer una convidada a recórrer l’exposició de Guerrero a la Fundació Joan March, que com vaig fer jo mateixa teniu moltes possibilitats de trobar-vos-hi ben tot sols, no té cap més pretensió que suggerir una ocasió per al gaudi, el coneixement o el reconeixement. Bé, no només. També pretén cridar l’atenció sobre la necessitat que tenim de revisions com aquesta, ben concebudes, ben articulades i amb un estudi seriós al darrere. Són exposicions que, de fa uns anys, gairebé han desaparegut del nostre mapa cultural. I no, no es tracta de pensar que el passat va ser millor. Potser només és una manera de dir que el present, sense aquest passat, és una construcció massa buida, massa feble, amb una data d’oblit que apunta només a l’endemà.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF