OPINIÓ

Front comú; lloc comú?

Per a les persones que, potser des de la ingenuïtat, encara creiem en la política i en la màxima 'la unió fa la força', resulta gratificant veure com tot el ventall parlamentari i una extensa representació de la societat civil (des de la patronal fins als sindicats, passant pel tercer sector o els col·legis professionals) s'alien per reclamar allò que consideren just per a aquesta terra. El passat 19 de juny es va escenificar de nou aquesta unitat en la presentació del projecte del nou Règim Especial de les Illes Balears (REIB), que recull una vintena de mesures i que, segons resa el missatge del Govern,  ha de servir per "pal·liar les mancances que pateixen ciutadans, empreses i administracions de les Illes en relació amb la compensació dels costs suplementaris que afronten en el seu dia a dia a causa de la discontinuïtat territorial entre les mateixes illes, i d’aquestes amb la península".

La lluita per millorar el REIB, el finançament que patim des de fa dècades o les minses inversions estatals no és nova, encara que hagi agafat embranzida en els darrers temps, i precisament aquí rau la principal raó de la desconfiança. Si de veres és un tema tan important per a les nostres illes, si de veres hi ha un consens tan ampli per aconseguir unes millors condicions per als ciutadans i les empreses, si de veres existeix un compromís polític ferm, per què continuam ancorats en un sistema injust que llasta la competitivitat i el benestar? La resposta, malauradament, és senzilla: és bo de fer arrencar un compromís, però a l'hora de la veritat continua pesant molt més l'obediència partidista que l'interès de la ciutadania. El sucursalisme que ens caracteritza fa que, en una reunió o en una trobada, tots s'omplin la boca parlant d'un millor finançament, però quan arriba el moment crucial, els caps s'acoten dient 'sí' a les directrius que marca la direcció nacional. Som incapaços d’aconseguir una representació en el Congrés dels Diputats que no depengui de formacions estatals i això, atesa la innegable primacia de la disciplina de partit enfront dels problemes de les illes, provoca que els nostres vuit diputats de la Carrera de San Jerónimo (deixarem de banda, per la seva inutilitat manifesta, el Senat, encara que si hagués complit amb el seu mandat constitucional potser la situació no seria tan lamentable) sempre estiguin parlant de defensar els interessos d’aquesta comunitat, de consolidar els fronts comuns i de fer sentir la nostra veu, mentre que en el moment de la veritat només fan cas de les ordres de Madrid.

La força d'un sol diputat d'àmbit no estatal ha quedat ben palesa en la negociació dels darrers pressuposts generals, on el canari Pedro Quevedo ha aconseguit per al seu arxipèlag molt més que els nostres vuit representants en dècades (de rebot, n'hem rebut algun dels avantatges, com l'ampliació del descompte de resident); i no en parlem si en lloc d'un són mitja dotzena, com és el cas del PNB. Vagi per davant que des del meu punt de vista no hem d'acceptar com a inevitable aquest joc polític ni assumir que la figura d’un diputat necessari en un determinat moment per aprovar uns pressupostos és més important que un projecte, que els beneficis que pot reportar a milers de ciutadans o que la tan cloquejada igualtat entre tots els espanyols. Ho hem vist fer a polítics de tots els colors (fins i tot Aznar va passar del "Pujol, enano, habla castellano" a practicar el català en la intimitat per tal d'aconseguir que CiU li donàs el 'nihil obstat' per governar), però això no significa que s’hagi de perpetuar. Almenys no amb el sistema actual, per la qual cosa el debat sobre el model territorial, de representació, de sobirania fiscal, etcètera, és més necessari que mai.

Però fins que això passi i fins que aquestes siguin les regles del joc polític, i en el cas puntual que ens ocupa, tots els partits d’aquestes illes haurien de prendre bona nota del que han aconseguit Canàries o Euskadi. I si com sembla no estan disposats a canviar, potser seria hora que els ciutadans en prenguessin nota a l’hora de dipositar el seu vot.

Bé està el front comú que s'ha organitzat per defensar un millor sistema de finançament, unes majors inversions de l'Estat o un règim especial que mitigui els costs de la insularitat, però per desgràcia l'experiència ens fa pensar més aviat en un lloc comú que quedarà en un no-res. Esper de veres estar equivocat.

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF