UNA MONADA

Fora corda

'El loco de la colina' va ser un programa d’èxit a la ràdio espanyola dels anys vuitanta, un títol que es va acabar convertint en una mena de nom de guerra del seu presentador, Jesús Quintero. Era un programa d’entrevistes que ben sovint aconseguia que els convidats acabassin mostrant el llautó i fent l’ullastre esbrancat. Va introduir el silenci i la pausa com a mètode, però també vaig sentir el mateix Quintero explicar un altre recurs, amb una frase que mereix sortir als manuals: "Si vols penjar algú, dona-li corda". L’adulació com a mètode davant aquesta tan general flaquesa que és la vanitat.

Segurament és així. Quan et riuen les gràcies, els controls socials s’afluixen una mica, i et deixes anar… I és possible que sigui això, amb un esquitx afegit d’adrenalina electoral i qui sap si la mica de descontrol hormonal d’aquesta primavera precoç i desbaratada, però la veritat és que el tricorne front liberal constitucionaloide i espanyol, espanyol, espanyol, sembla anar a tota.

Potser per la pressió de voler ser primer solista dels tres terrors, el senyor Casado s’ha lluït en plena vuitada del 8 de març demanant fills per a la pàtria mentre tornava a agitar l’espantall de l’avortament, prèvia falsificació multiplicadora d’estadístques. Calen fills per al sistema de pensions, i si la natalitat davalla és a causa de l’avortament. No de l’empobriment dels treballadors, ni de la precarietat que va rebre del seu partit aquella empenta que anomenam reforma laboral de Rajoy, ni de la manca d’expectatives de tants de joves, ni perquè, per exemple, a Palma, un pis de 90 metres a Son Gotleu, a quasi 500 euros mensuals, sigui el lloguer més barat, ni tan sols perquè la minva demogràfica sigui un tret general de la societat urbana i de consum, aquest capitalisme no gens post que tan bé sembla anar-li.

Obliguem, doncs, les prenyades a parir, haguessin anat alerta –elles!– i, si són estrangeres sense papers, prometem que mirarem una mica cap a l’altra banda –només fins no que les tornem a aplegar– sempre i quan donin el fill en adopció, anc que per fer-ho ens haguem de passar pel folre tres o quatre principis d’aquella Constitució que és tan sagrada quan serveix per controlar catalans.

I si el tema sembla que se’ns torça, sempre podem tornar a l’històric, per infame, “ha sido ETA”, tot aprofitant l’aniversari dels atemptats del març del 2004. Ep! perquè ens preocupa el dret de les víctimes a saber-ho tot, basti veure els esforços que va fer el nostre partit quan aquell accident de tren a València, el juliol del 2006.

Per no quedar darrer, els de Vox estan estupendíssims amb la campanya per mantenir-nos estalvis de les pèrfides feminazis (justament ells, tan simpatitzants dels amics espanyols dels nazis de veres). De manera que algú dona una notícia precisa, com ara “tres feministes han atacat la meva filla”. Tres feministes! així, ni nom ni llinatges, ni res: les feministes, com els catalanistes, no tenen nom ni són persones, són com bubotes, com els rojos d’un temps que ells no s’amaguen d’enyorar, i ens hi tiram de cap. Llavors resulta que tenim a les bases, o no tan bases, gent disposada a proclamar que el risc d’una acusació mentidera –d’aquestes que estadísticament, a l’hora de la veritat són escassíssimes– és una bona justificació per a l’assassinat, i la cosa té ressò i hem de fer manotades i apagar focs.

Amb tanta competència, sembla que Ciutadans no endevini on s’ha de girar primer. A Castella i Lleó els han aplegat mirant de tapar un joc de mans a les primàries… unes primàries que per aquí han tingut el resultat que coneixem, i que ara el senyor Pericay intenta digerir. No sols ha perdut, ell, un dels pares de la criatura: sembla que ha perdut davant algú que deu trobar que amb això del català i el bilingüisme i “sa jengo baleà” fan monotema. L’enemic ja no és a les portes, és a la sala d’estar!, no es conforma a dividir la societat, ara ens divideix el partit! Pericay, de sobte, adquireix una mena de perfil tràgic. Tràgic passat per Dario Fo, com Casado quan adverteix que això de l’avortament i la memòria històrica són coses dels rojos per dividir Espanya, i, fora corda, ens torna a una casella arcaica d’un malson en forma d’esperpent.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF