OPINIÓ

Fites (i no cadires)

Immersos en la voràgine de les negociacions per configurar els nous pactes a les institucions, tots plegats farem bé d’abstreure’ns una mica del joc de les cadires per centrar-nos en els detalls concrets dels programes de govern que s’enuncien.

Algú dirà que saber qui se situa al capdavant i als llocs intermedis clau de cada conselleria permet visualitzar la força de cadascuna de les sigles i, per tant, del projecte que aquestes representen. Segur que sí. Encara és més evident, però, que l’obsessió per la cadira hauria de ser quelcom que necessàriament se supeditàs a les fites que es volen materialitzar. Tenim massa exemples en la memòria recent per no deixar de banda que el poder pel poder és una porta oberta a la corrupció. Les files del PP es varen omplir de personatges àvids de seure a la cadira amb l’únic objectiu d’omplir-se les butxaques, o de dopar les estructures del partit per perpetuar-se en el càrrec. La dimensió dels escàndols fa que el recordatori de la vacuna sigui obligatori. Hi insistim: això també és memòria històrica.

Convindrem que aquesta lectura té derivades exagerades i injustes per a alguns. Sabem que MÉS va sacrificar el batle Verger per no-res, i que la seva passa enrere va ser massa gran. És cert, però, que el context d’aleshores no permetia la ferum del dubte, i Antoni Verger era qui ho tenia més clar. Una carretada d’honestedat que mai no li serà prou reconeguda, però que tenim present i recordam cada vegada que algú s’entossudeix a repetir el mantra que els polítics són tots iguals. Els diversos xous mediàtics posteriors que els ecosobiranistes es varen entossudir a protagonitzar varen dilapidar en un no-res el capital ètic acumulat. I la factura ja l’han pagat dues vegades.

Reprenem el fil, i tornam al joc de les cadires. Qui ocupa què és quelcom que interessa, sobretot, a aquells que componen l’estructura dels partits i que pugnen per fer-se un lloc en totes les capes del futur Executiu. Amb tota la legitimitat del món, això sí. Sabem que seria exageradament simplista plantejar que l’ambició per ocupar espais de poder és quelcom negatiu. Al contrari, voler ocupar una cadira és quelcom admirable en els temps que corren. Som conscients de les dificultats dels partits per dotar-se amb quadres, atès que qui més qui manco és conscient que la vida política pot estroncar una carrera professional, més que no beneficiar-la.

Ara bé, ens atrevim a posar en dubte que ocupar una cadira sigui sempre la millor manera de situar-se en el millor lloc per fer realitat els teus objectius polítics. Qualsevol projecte que es proposi fer transformacions en l’entorn en què actua està obligat a reflexionar sobre la manera com vol assolir-les. I, evidentment, les cadires no són poc importants. Però assumir responsabilitats de govern sense tenir el timó ben aferrat ni les fites clares no sembla la millor manera de començar el camí. Ja sabem on van els que diuen que menen el carro, però només són les bèsties que l’estiren.

Deixant de banda la ficció que omple els programes electorals, sabem que les fites reals del futur Govern autonòmic s’aniran explicitant a mesura que avancin les negociacions, i que aquestes només s’acceleraran després de la constitució dels ajuntaments. Voldríem poder llegir en aquestes pàgines la concreció de l’ideari d’aquells que hem votat. Però haurem de passar el 15 de juny per veure com es van concretant les línies mestres en l’àmbit autonòmic. Fins aleshores no podrem disposar d’una eina per fer balanç d’aquí a quatre anys i que ens permeti valorar fins a quin punt ens hem pogut equivocar amb la papereta.

Mentre avancen els pactes municipals, els partits que opten a configurar el nou govern autonòmic es van limitant a enunciar de manera molt difusa i excessivament genèrica aquestes fites. Des del PSIB-PSOE, el problema continuen sent les cadires: en posarem més, hi cabrem tots i adeu problema, pensen. Des de Podem es limiten a esmentar les seves línies acolorides. I sembla que tan sols MÉS té el programa de govern damunt la taula.

Evidentment, no pretenem que les negociacions hagin de ser retransmeses minut a minut. De la mateixa manera, sabem que ningú no s’engrunarà reclamant obertament quelcom que després li acabi sent negat per la totpoderosa Armengol. El joc de la negociació té les seves regles.

Allò preocupant, però, és que puguem arribar a detectar en aquestes vaguetats la insipidesa de la legislatura que tot just comença. Si bé la cervellera s’entesta a recordar-nos que tots plegats tenim una capacitat infinita d’aguantar el desencís, l’estómac ens diu que els votants a l’esquerra del PSIB-PSOE difícilment aguantaran altres quatre anys de seguidisme. Molt especialment ara que la finestra d’oportunitat que es va obrir amb Podem es tanca progressivament. Els resultats assolits per aquesta formació a les Illes Balears han estat un miratge. A les eleccions generals, varen aconseguir sumar bona part del vot jove que opta per MÉS als comicis locals i autonòmics. Això els va permetre camuflar que molts dels votants que havien aconseguit recuperar per a l’esquerra refan ara el camí cap a la desmobilització. I més via faran si es manté la dinàmica autodestructiva que han iniciat.

Per això, ens apareix un somriure burleta quan sentim, a la fi, que qualcú a MÉS es planteja mantenir certa distància amb el futur govern d’Armengol. Potser només és una estratègia amb vista a les negociacions, i ni tan sols qui ho hagi plantejat s’ho acaba de prendre seriosament. Però tal vegada ha arribat l’hora d’intentar una fórmula nova que deixi enrere les dinàmiques de seguidisme que condueixen l’esquerra autocentrada cap a una progressiva intranscendència. Potser i, només potser, l’oposició constructiva permetria remarcar la fermesa dels plantejaments propis i precisar un perfil que a poc a poc s’ha anat desdibuixant.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF