I AQUÍ

Fascinació per qui viu de la hipocresia

ENRIC BORRÀS
ENRIC BORRÀS

S’ha de ser d’una pasta concreta per poder viure completament envoltat d’hipocresia, servint-se’n, convertint-ho en allò que en diuen un 'estil de vida'. Quina mena de versió mutant de la valentia cal per poder acusar algú altre, amb la boca plena, utilitzant una mentida descarada, òbvia, de la qual un mateix sí que n’és culpable? En les distàncies curtes, aquest desvergonyiment sembla poc habitual, es faria evident massa aviat, i poca gent s’atreveix a intentar-ho. Però hi ha éssers que han convertit la hipocresia gairebé en un art i la dominen de maneres insospitades, l’exageren fins a tal punt que gairebé desapareix de la vista, perquè d’entrada es veu com si es com miràs un bosc enganxat a l’escorça d’una alzina. Tot i això, de vegades, si un s’hi fixa prou i té sort i memòria, la màscara cau i les intencions de l’hipòcrita es delaten. És com mirar la cara real que s’amaga darrere del retrat de Dorian Gray.

La veritat és que admir aquesta capacitat gairebé superheroica de prendre el pèl a les masses a la seva cara, amb un somriure a la boca i davant de càmeres i micròfons. És difícil, gairebé un art, i té el mèrit de qui s’ha convertit en un artesà de l’engany. De qui ho dona tot per aconseguir allò que considera que és el poder. L’admir amb una barreja d’horror i fascinació, per les possibilitats que té, i amb la voluntat de fer-la caure. La nostra feina, la dels periodistes, ha d’intentar combatre aquesta hipocresia revelant-ne l’aspecte real. Però no en som immunes: tenim les mateixes dificultats que qualsevol per detectar-la. Sovint també ens entretenim mirant l’escorça. Per combatre-la tan sols tenim la perseverança i la voluntat de molestar.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF