Per si algú no se n’havia temut encara, #ElProcés ja està en marxa i ha deixat de ser un futurible per esdevenir una realitat. Això sí, només fins que el Tribunal Constitucional ho deixi en suspens durant un parell de mesos. Com en temps de la Segona República, l’Estat Català serà una realitat només una estoneta, però els catalans ja sabien que no seria un camí fàcil. I per a un poble que espera des de l’època dels segadors, un parell de mesos són la xavalla que s’ha de pagar per pegar –les rimes involuntàries ja han tornat a la meva vida– el bon cop de falç definitiu que els faci lliures.
A nosaltres, #ElProcés ens agafa una mica enfora perquè com a poble, els balears, tenim tendència a la crítica intramurs, no fos cosa que el nostre veïnat sabés què pensam. I tampoc som d’anar al Parlament a queixar-nos –o a les urnes– perquè ens queda massa enfora. L’'Homo balearicus' és mandrós per definició i la independència d’aquestes illes seria una feina pensada amb vista al futur i nosaltres, com a fenicis, el més llunyà que albiram és l’endemà. I així ens ha anat sempre, ens hem estimat més deixar l’avenir d’aquest preuat arxipèlag en mans de l’atzar –o de Coalición Canaria, els nostres autèntics salvadors–. Com deia el gran Ausiàs en parlar de la seva enamorada “a joc de daus vos acompararé”. La diferència és que nosaltres allò que estimam és el negoci immediat –un altre dia ja xerraré del tancament del Bar Cristal– i més que de poesia som d’'El mercader de Venècia'.
#ElProcés i la programació ininterrompuda que per terra, mar i aire en fan des de TV3 i les cadenes del #TeaParty espanyolista em tenen una mica saturat. Per molta simpatia que hom tengui per la causa, arriba un moment que necessites desconnectar de la desconnexió. Emperò no tot són crítiques. Gràcies a la futura independència catalana hem ampliat el nostre vocabulari de cultureta política i hem après què era el ‘filibusterisme’, tradició anglosaxona l’única finalitat de la qual és impedir que una llei sigui aprovada a força de parlar, parlar i parlar a la tribuna encara que siguin dies sencers. Jo desconeixia aquesta pràctica fins que la vaig veure a un capítol d’#Scandal, la sèrie americana que ja vos he recomanat més d’una vegada i en què expliquen el rerefons del clavegueram de Washington. Allà són capaços d’estar tres dies sense pixar per tal d’aconseguir l’objectiu. Aquí, ja sabem que “Spain –o Ciutadans, PP i PSOE– are different” i amb un parell d’horetes en varen tenir prou. Les trinxeres es defensen fins a l’hora del berenar. Total, allò que volíem, que era la foto, ho teníem a la butxaca –com els impostos que no tornen– des del minut 1.
D’altra banda, també hem après que el vocabulari es pot retorçar fins a límits insospitats quan hem vist que es qualificava de ‘cop d’estat’ l’intent de posar unes urnes al carrer perquè la gent pogués expressar quin vol que sigui el seu país. Tant de bo totes les revolucions armades fossin d’aquest caire. #VotesForGuns podria ser el nou lema ‘indepe’. Som conscient que és un calc de l’època del Flower Power però allò 'vintage' torna a ser tendència i, si una cosa són al Principat, és modernots.
I enmig d’aquest maremàgnum –és una metàfora, no faig referència al centre comercial que hi ha al bell mig del Port de Barcelona–, l’Acadèmia Espanyola de Cinema ha decidit enviar, oh casualitat!, una pel·lícula parlada en la llengua de Jordi de Sant Jordi a la carrera per als Oscars de Hollywood. Sigui casualitat o cortina de fum, tota la sort del món a 'Estiu 1993' de Carla Simón, un llargmetratge de visionat obligatori.
Mentrestant, a la nostra comunitat, aquest divendres hem sabut que el TSJIB anul·lava el retorn de la targeta sanitària als ‘sense papers’ perquè contravenia una llei estatal. 8.200 éssers humans podrien quedar fora cobertura sanitària la mateixa setmana que hem reparat que el batle de Muro havia gastat 10.000 euros en la compra de 400 entrades per anar als toros. Digau-me demagog per l’associació de idees, però hi ha notícies que per separat t’emprenyen i, quan ja les ajuntes, directament t’indignen.
