Vaig agenciar-me “El pensamiento político de la derecha española en el siglo XX. De la crisis de la Restauración (1898), a la crisis del Estado de partidos” (2015) fora saber que Pedro González Cuevas havia estat professor meu de la UNED. Ho vaig descobrir per les solapes. Havia cursat la seva assignatura d’història de les idees polítiques que abraçava des de Bodin i Hobbes fins a Jameson i Habermas. I el llibre del segell Tecnos de què parlam avui aquí és tan de manual que vaig estar temptar de creure si no seria el de la matèria d’història del pensament polític espanyol, si no fos que és un assaig centrat en una sola meitat de l’espectre polític, la del centre-dreta a l’Estat espanyol al llarg del darrer segle i escaig.
Mescla, naturalment, els períodes democràtics amb els parèntesis dictatorials de Primo de Rivera i Franco que, evidentment, també examina. Comença parlant del maurisme com una pedra de toc important del ‘fin-de-siècle’ perquè els Maura, com els Gil Robles o els Primo de Rivera, aporten més d’un membre a la família conservadora. I també analitza períodes de domini de l’esquerra com poden ser la Segona República, que nasqué netament esbiaixada cap aquí, i el triomf de Felipe González el 1982, que la condemnà a un llarg període d’ostracisme fins que l’Aliança-Coalició-Partit Popular s’adonà que no era tant una qüestió de noms sinó del líder. Decidí reemplaçar l’exministre franquista Fraga primer per Hernández Mancha, després de nou per Fraga, atès el desastre que s’havia produït arran de la moció de censura de l’any 1987, i finalment per Aznar, que posà fi al període democràtic espanyol més dilatat i estable per a l’esquerra de tot el segle XX.
Però hi ha altres figures importants a banda de la de Maura, Gil, Primo, Franco, Fraga i Aznar, i que no són espanyoles. M’estic referint particularment a François Maurras i la seva Action Française, monàrquica i nacionalista. D’aquí surt la revista i el grup de pressió monàrquics “Acción Española”, perquè el partit hegemònic de la dreta durant la Segona República, com que l’havia agafat amb el peu girat, no es fundà fins al 1933 i és la CEDA de Gil Robles. La formació troba en aquest líder una espècie de superhome nietzschià que guarda concomitàncies amb el feixisme italià de Mussolini i el salazarisme portuguès.
Però la dreta espanyola –a diferència de la francesa– arrossega un mal endèmic i és el de la pobresa intel·lectual dels ‘popes’ que haurien de donar consistència al moviment. El llibre es fixa en un moment molt concret; no al llarg període que no els posseeix o els manca solidesa i profunditat, sinó quan es temen d’aquesta rèmora que pateixen. L’esquerra de ZP intenta treure rèdit de la Guerra Civil –cosa que González havia tirat en cara des de Suárez fins a Aznar– a través de tot un seguit d’historiadors, però la dreta s’equivoca a l’hora de combatre’ls amb les seves pròpies hosts. González Cuevas afirma que el remei va ser pitjor que la malaltia. Els mercenaris contractats per a l’ocasió eren Pío Moa i César Vidal, que s’inventen que el conflicte bèl·lic havia esclatat el 1934 convocat pel PSOE i els fets d’Octubre a Catalunya i Astúries. Estira que ve peix! Vidal, que treia llibres amb la velocitat d’una fotocopiadora, comptava amb l’altaveu que li oferia als vespres el seu programa de la cadena COPE, i cada matí Jiménez Losantos arengava les masses amb els seus discursos goebbelians. Fins que la Conferència Episcopal s’afartà de sentir escainar dia i nit a Losantos i Vidal –i aquests dos entre ells també es gatinyaren fort– i els va fúmer enmig del carrer. El primer, amb el que cobrava, ha pogut fundar la seva pròpia emissora, esRadio; i després hem sabut, almanco jo, que Vidal no era catòlic sinó luterà!
En definitiva, el llibre de González Cuevas, reimprès el 2016 en una segona edició revisada i augmentada, és una obra interessant, tot i ser bàsica i de manual. Si Espanya és un país que sempre ha envejat França econòmicament i administrativa, és per les grans mancances que hi hagut al sud de l’Albera, com la de de no haver estat capaços de bastir un pensament de dreta sòlid i intel·lectual que deixàs d’una vegada per sempre d’esterrossar el camp.
