Un mes abans que el meu fill vagi a un campament just aquí a la vora, a casa ja sabem el menú de cada dia, prop de cinc telèfons de contacte dels monitors, l’hora en què rebrem fotos i resum diari de la jornada... Mai vaig considerar especialment agosarats els meus pares, no tenc constància de saber-me ni mínimament abandonat i si de qualque cosa em queixava d’al·lot era d’un control massa ferri. Vist que em deixaren anar de campament moltes vegades, que mai no trucaren per saber com estava ni es preocuparen de quins eren els menús elaborats en unes condicions que gens no els importaren, hauré de reconsiderar la qualificació que encara en tenc. El cas és, però, que mai no els agrairé a bastament que em lliurassin a aquests espais d’iniciació a la independència, a l’emancipació que m’enorgulleix tant com a ells, i que em deixassin créixer, sense encomanar-se a l’orwellià gran germà més proper. Després de tants tractats, tants estudis sobre el significat de créixer, potser els nostres pares intuïen que no és només acumular coneixements i col·leccionar experiències, sinó també com s’aconsegueixen: si des de la tutela permanent, el dirigisme absolut, o des del dubte personal, la por, l’enrampada i el calfred de començar a caminar fora del confortable niu. Els campaments eren això: dos pams més de corda a la trava, que tanmateix encara existia per a tranquil·litat d’ambdues parts. És per això que no entenc per què aquesta trava s’ha de mantenir inalterable, sofisticadament inalterable, amb informes i seguiment constant, proves gràfiques i telefonades que només serveixen per demostrar la inalterable qualitat de la corda, la seva resistència persistent.
