CORRENTIA

Dol i violència

La renouera agitació que ha provocat la instal·lació al Born de Barcelona que incloïa una estàtua eqüestre del general Franco Bahamonde ens diu fins a quin punt no s’ha paït la Transició. Aquella “modèlica” transició espanyola, de la qual es va arribar a dir que era exportable a països necessitats d’un canvi cap a la democràcia, va produir uns resultats que no s’han de menysprear, per molt que aquell procés sigui ple d’esvorancs. Per exemple, no era previsible, en tan poc temps –i, diguem-ho, també amb tan poques víctimes, tot i que una ja fos massa–, el pas de la dictadura a un parlament elegit a unes urnes amb més garanties de les imaginables en aquell moment. Però, tot i sent d’una importància capital, aquest pas no podia sepultar en l’oblit la memòria de mig Espanya. Ni podia oblidar que aquesta memòria maldaria per ocupar el lloc que ocupen les memòries històriques en els països més civilitzats.

La Transició va oblidar-se del dol. Tants de morts, empresonats, torturats, perseguits, anul·lats, desterrats i exiliats generaven un dolor que no podia desaparèixer per una simple estratègia política, per hàbil que fos. Aquest dolor s’havia d’expressar en un dol que l’eufòria dels primers anys no permeté aflorar a la superfície. Però el dol és com l’aigua, que sempre s’obre camí, sigui en grans rius o per petites escletxes a la roca: és el que demostra l’episodi del Born de Barcelona: una fuga a la llum del dol sepultat sota capes i capes de fosca.

Aquests fets s’han condemnat des de molts d’angles. Les censures han acusat de violència la instal·lació i els autors dels diversos atemptats. La violència també ha esdevingut la principal matèria primera de les condemna de l’escratx a Felipe González –i a Cebrián– a l’Autònoma de Madrid. I qui ho negaria? La violència guanya cada dia més espais i, comprensiblement, aquest fenomen crea una raonable preocupació.

No és tan raonable, però, que aquestes condemnes no vagin acompanyades d’estratègies sociològiques, polítiques, econòmiques i culturals –ja que hi som– destinades a localitzar les fonts d’aquesta violència. Tampoc és raonable que no arribem a assenyalar, amb l’èmfasi que correspon, la violència exercida des de l’Estat i des dels poders econòmics, pel simple fet que aquests són el sistema.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF