Opinió

Desfer el teixit cultural

La precarització és especialment rellevant en el sector de la cultura. No ens hem de cansar de recordar-ho perquè sovint es tendeix a pensar que és un segment laboral benestant -coses de quatre “pijos”, hem sentit a dir en no poques ocasions-, que, a més, es dedica a una activitat que té escassa importància i una gairebé nul·la repercussió social. A la confirmació d’aquest estat d’opinió s'hi ha contribuït en gran mesura des de la política. Fa temps que la cultura ha desaparegut de les campanyes electorals i dels grans debats sobre l’estat del país, de l’illa o de la ciutat. No ve d’ara, però tampoc no millora. La manca de criteri domina les polítiques culturals i el que hauria de servir per despertar interès per la cultura, per prestigiar-la, per crear i enfortir el teixit cultural i així, també, dignificar la professió, sovint fa l’efecte contrari: allunya, crea desafecció, va destruint teixit cultural i sotmet els treballadors de la cultura a una precarietat que es defineix o bé per reduir les possibilitats de feina o bé per sobrecarregar-los d’una responsabilitat que no els correspon.

És el cas dels premis Mallorca de creació literària que, com informàvem dissabte al diari, en comptes d’estimular escriptors i editors, estan aconseguint enfadar-los. Que els escriptors premiats s’hagin d’encarregar de cercar l’editorial, de contractar-la, de pagar-la i de controlar tots els requisits per a l’edició que imposa la institució convocant, el Consell de Mallorca, resulta del tot contraproduent, “un despropòsit”, com ho qualifica el sector literari de les Balears. Ni afavoreixen els escriptors emergents, ni promouen la concurrència de plomes consagrades, a més de menystenir les editorials, deixant-les en el paper de qui els ha de veure venir, sense iniciativa.

És el cas, també, de la programació del teatre Principal de Palma que, segons la informació que ens donava diumenge Magda Albis, ha reduït més que notablement les relacions amb la producció escènica dels territoris de parla catalana. S’enyoren els criteris que, en aquest sentit, va establir Joan Arrom, qui des de la direcció del Principal, a més de posar ben alt el llistó de la qualitat, demostrà que és des de la cultura pròpia que s’enforteix el teixit original, i no des de la sucursalitat.

I és el cas, per no posar més exemples, de la reducció dels pressuposts dels museus i centres d’art que, tot i lleugeres pujades darrerament, no s’ha fet res per recuperar-los d’ençà de la crisi econòmica. Les dificultats per crear places de tècnics, que ja no s’adquireixin obres a artistes o galeries per consolidar les col·leccions públiques, que no s’editin catàlegs, ni que es promoguin estudis, ni que es contractin dissenyadors per donar un millor sentit a les exposicions, i que gairebé no hi hagi partides per experts en programes educatius, etcètera, etcètera, etcètera, són només alguns dels fets que parlen de la desfeta del teixit cultural. És una desfeta que si ara es deixa notar, d’aquí a una dècada farà mal de bon de veres.

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF