CONRRENTIA

Desesperançats, parlem d’esperança

El darrer any ens han passat coses que auguren el futur com un procés de deterioració del present. Sembla que tot s’espenya davant la nostra sensació d’impotència. Un col·lega em preguntava: “I tu..., tu saps quin sentit té predicar en el desert quan el món avança imparable cap a la desertització global?”. Servidor no tenia el dia per acollir aquesta mena de reflexions amb esperit constructiu. Però no hem deixat de ser amics –i la persistència de l’amistat en temps d’infàmia i traïció deu ser un dels motius d’esperança en les darreres bondats de l’espècie.

Ara tothom entén què ha passat: per començar, als EUA, on les urnes tradueixen fidelment unes realitats que ja existien, ben assolades, abans de les eleccions, quan els sondeigs exorcitzaven el perill de la ultradreta al poder. Un cop consumat el naufragi als EUA, hem tornat a mirar cap a Europa i, miracle!, hi hem sabut distingir una realitat, si no tan consemblant, sí equivalent.

Però les coses van molt més enllà. Quan el món pateix una pneumònia greu, la tendència marca la globalització de la malaltia. Així, continua el procés d’enduriment del govern de Rajoy –posar dona Soraya Sáenz de Santamaria a traçar ponts amb Catalunya és alhora sarcasme i esperpent–; però també desapareix el PSOE com a camí d’esperança per a les classes treballadores. Ara ja no val ni com a emmirallament. El seu portaveu al Congrés dels Diputats és l’exaltació de les males arts, de la traïdoria, de l’oportunisme, de tot allò que no hauria de ser la política. Mantenir en el càrrec aquest personatge és un escarni a la innocència.

Es tracta d’un gest simbòlic de llarg abast. Se’ns diu que abandonem tota esperança en allò que tants de ciutadans havien confós amb el transbordador amb destí a uns àmbits de major justícia social. No queda cap reminiscència dels vells somnis en el llenguatge del PSOE, obstinat en la demarcació dels seus territoris. La seva militància no es deixa sentir gaire. Tothom oblida que els partits són de la societat, no tan sols dels militants i dels seus electors. Fets a la nova/vella dreta, PP i PSOE (amb Ciutadans) oficien l’assentament de la desesperança com a element constitutiu del nou hàbitat polític. Els minoritaris podran inspirar-se en Espriu: “Parlo d’esperança, desesperançat”.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF