OPINIÓ

Amb Catalunya

Diumenge el govern de l'Estat va aconseguir que moltes persones ens sentíssim més catalanes que mai. Especialment els qui en som de cultura, però no només, perquè a tot arreu hi ha gent que, d'un estat que llança tropes violentes i armades contra persones pacífiques, no en volem sentir ni l'olor. Al marge de la ideologia que es pugui tenir, al marge de si s'és favorable o no a la independència de Catalunya, avui som moltíssims més els qui tenim clar que aquesta Espanya no ens representa, ni volem que ens representi.

La violència és la passa que no es pot tolerar. No la toleram en cap cas, i manco de les forces de seguretat. Mariano Rajoy ja hauria d'haver dimitit, davant els seus perquè és al capdavant d'un executiu que ho ha fet tot –i aquesta setmana darrera més que mai– perquè Catalunya no vulgui ser part d'Espanya; davant la resta perquè entre moltes altres coses aquest 1-O ens ha acabat de demostrar que, al territori que governa el senyor Rajoy, o ets submís o t'inflaran a hòsties. I en aquesta tessitura, a Pedro Sánchez se li va ocórrer aixecar-se del llit clamorosament tard i amb una mollor insultant.

Resulta curiós que, en aquest context de violència intolerable, siguin els que la promouen o els que no la condemnen amb fermesa els qui ens volen omplir les orelles amb la il·legalitat del referèndum –ahir circulava per Twitter, amb més de 16.000 retuits, la piulada d'una al·lota que demostrava l'obvietat: " Hola somos las sufragistas, queremos pedir el voto femenino - Es que es ilegal - Ah perdone buen hombre; mil disculpas"– o amb això que l'1-O s'ha fet sense les garanties que ha de tenir una votació. Escoltar aquest diumenge un membre del govern espanyol que retreu que el referèndum català no disposava de sobres, de cens, de recompte vàlid resultava igualment insultant.

Al marge de tot o, millor dit, amb tot, amb la vaga general convocada per a aquest dimarts, amb l'amenaça judicial sobre els membres de l'executiu de la Generalitat i sobre totes les persones que varen col·laborar perquè, d'una manera o d'una altra, s'exercís el dret a vot, amb el dolor de les víctimes de la violència policial i amb el temor que segur que tenen totes les persones treballadores de Catalunya pel que els pugui reportar aquesta situació, convendria que tots els qui ens hi solidaritzam mantinguem viu el clam "amb Catalunya" el temps que calgui, que el camí que queda per fer no serà curt, ni gens fàcil.

  

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF