OPINIÓ

Capitalisme canalla

Manllev aquest títol del llibre -així titulat- de César Rendueles. L'expressió canalla s'empra, doncs, segons la primera accepció del diccionari, que fa referència a "gent dolenta menyspreable". Per tant, res té a veure amb la forma col·loquial amb la qual, en algunes terres de parla catalana, es refereixen als infants. Manllev al professor de sociologia, investigador i escriptor el títol, i la següent idea: "El mercat lliure no és el resultat espontani d'un instint emprenedor innat en l'espècie humana. Fins a la modernitat, cap civilització ha estat tan idiota com per apostar la seva pròpia supervivència material a la ruleta comercial". Tots dos préstecs són per comentar un assumpte global, que té repercussions, com no podia ser d'altra manera, en un de local.

Un any més, coincidint amb l'inici del Fòrum Econòmic Mundial (World Economic Forum, WEF), que cada any reuneix les elits mundials a la muntanya de Davos (Suïssa), Oxfam-Intermón ha presentat un informe que posa xifres a aquesta actitud canalla del capitalisme del segle XXI. En aquesta ocasió, l'informe porta el suggeridor títol de 'Premiar el treball, no la riquesa' i, com és habitual en les anàlisis d'aquesta organització no governamental, que treballa per eradicar la pobresa i la injustícia, les dades sobre la coexistència de la riquesa i la pobresa extremes són colpidores. Vegem-ne alguns exemples: L'any passat, el nombre de persones amb fortunes que superen els mil milions va assolir el seu màxim històric, amb un nou milmilionari cada dos dies. En aquest moment, hi ha 2.043 milmilionaris (en dòlars) a tot el món, nou de cada deu dels quals són homes. La riquesa d'aquests milmilionaris també va experimentar un enorme creixement que, poca broma!, bastaria per poder acabar amb l'extrema pobresa al món fins a set vegades. El 82% del creixement de la riquesa mundial durant l'últim any va parar a les mans de l'1% més ric, mentre que la del 50% més pobre de la població mundial no va augmentar gens ni mica. L'informe d'Oxfam-Intermón prossegueix afirmant que "per posar fi a l'actual crisi de desigualtat, és necessari que tots els treballadors i treballadores del món gaudeixin de salaris i treballs dignes. A tot el món, l'economia de l'1% més ric es construeix a costa de treballs mal pagats, sovint ocupats per dones, que reben salaris miserables sense que es respectin els seus drets fonamentals". I així segueix, i segueix com una torrentada de dades, cada una d'elles més feridores...

Però, a més d'aquesta anàlisi global, cal fer referència a l'informe per a Espanya -'Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d'una minoria'-, al qual, en properes col·laboracions en aquest espai, caldrà fer, necessàriament, més d'una referència. Avancem, no obstant això, que -en bastant sintonia amb el que, referit a l'àmbit insular, he escrit en la majoria de col·laboracions amb l'ARA Balears- Oxfam-Intermón sosté que "la desigualtat fa que la recuperació econòmica no arribi a totes les persones igual. En termes de renda, la recuperació ha afavorit 4 vegades més els més rics que els més pobres. Entre 2013 i 2015, 29 de cada 100 euros provinents del creixement econòmic van anar a parar al 10% amb rendes més altes, mentre que només 8 han acabat en mans del 10% més pobre", i que "l'element fonamental de la persistència d'aquesta desigualtat, tant al món com a Espanya, és el desigual repartiment en els guanys de l'activitat econòmica que persisteixen en mans dels amos de capital a costa de la precarització del mercat laboral, on els salaris i les condicions laborals cada vegada són pitjors".

És a dir, la desigualtat és el punt que marca l'actual etapa de superació de la recessió econòmica. Unes desigualtats que, en el cas de les Illes Balears, són especialment rellevants com a conseqüència d'unes polítiques de suposada lluita contra la crisi que s'han aplicat -i se segueixen aplicant- a una societat en la qual el sector hegemònic del seu model productiu, el turístic, si ha patit alguna crisi, ha estat una crisi de creixement de beneficis empresarials.

El cas és que aquí segueixen en vigor les reformes laborals (la de 2010 i, especialment, la de 2012) que incentiven les desigualtats socials i que, alhora, permeten situacions tan extraordinàriament canalles com les del tancament de la planta embotelladora palmesana de Pepsi-Cola. Si la multinacional americana -com van fer abans Coca-Cola, Bimbo, etc.- clausura les seves instal·lacions a Mallorca, i acomiada la plantilla, no és perquè el negoci no els funcioni. Ans al contrari, els funciona força bé i, per tant, no existeixen raons econòmiques per a un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO). Tant se val, les raons al·legades són de "reorganització productiva", que, en el capitalisme canalla actual, és un eufemisme en comptes de dir clarament que el motiu és que la riquesa dels directius de PepsiCo ha de seguir creixent.

Definitivament, el d'ara és un capitalisme canalla, altrament dit, turbocapitalisme, i/o capitalisme sense complexos. Ha passat a la història aquell capitalisme que associava democràcia amb impuls igualitari, o en el que les autoritats democràtiques tenien capacitat formal d'intervenció en els ERO i, així, defensar l'interès general de frenar la mortalitat empresarial, que solament es justifica per l'ànim d'enriquiment insaciable del capital.

Serem, parafrasejant l'esmentat César Rendueles, tan idiotes com per apostar la nostra pròpia supervivència material a la ruleta del comerç global del capitalisme canalla? Hi estarem atents!

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF