UNA MONADA

Camí de Ciutat

De la plaça de Llucmajor cap a ponent parteix un carrer que ara s’anomena oficialment de la Constitució i abans es deia del ‘Generalísimo Franco’, un joc de cosa i noms que, ara mateix, em sembla capaç d’inspirar visions curioses o significatives, si el passam per les 155 conegudes diòptries d’una miopia democràtica que s’assembla massa a la ceguesa.

Si el segueixes cap als afores, en haver passat el carrer Major recupera el nom original: carrer de Ciutat, o camí, perquè, efectivament, en sortir del centre urbà es transforma en la carretera que durant anys i anys menava de la vila a la capital, tot passant per indrets relativament famosos, com el camp de la batalla on va perdre la vida l’exrei Jaume III. Tots els llucmajorers hem sentit la història del padrí que anava al quarter en bicicleta i, en tornar, esperava el camionet de l’agència per aferrar-s’hi i pujar sense esforç les pronunciades costes de s’Aranjassa, o dels passatges de la diligència, que implicaven que els de tercera havien d’empènyer en tal punt, mentre els de primera continuaven colcant.

Va arribar un moment que no donava més de si. Record sense enyorança aquells retorns de fer feina en un cotxe sense aire condicionat que havia estat tot un jornal d’estiu aparcat al sol, coincidint amb camions que no pujaven, parsimoniosos tractors agraris i les caravanes que tornaven a Ciutat des de les platges del Migjorn. Llavors un govern autonòmic popular va traçar una alternativa i va allargar l’autopista de l’aeroport amb una carretera que continuava paral·lela a la costa fins a s’Arenal i llavors voltava cap a la vila. Una de les seves conseqüències va ser un boom a les urbanitzacions del trans-Arenal llucmajorer, que durant més d’una dècada varen créixer a un ritme superior als mil habitants per any. El tram entre Llucmajor i s’Arenal va ser batejat tot d’una com sa Calobreta, a causa d’un traçat ple de revolts que feien pràcticament impossibles els avançaments. Llavors, en temps de Jaume Matas, sa Calobreta es va convertir en l’actual autopista i molta gent va aplaudir. He sentit contar en repetides ocasions que hi va haver algun empresari de la construcció que, abans de les eleccions que donaren la presidència a l’avui reu, va aplegar els seus treballadors per informar-los que, sense victòria de Matas i autopista, les seves inversions especulatives a Campos farien ull, i que ja sabien a qui havien de votar si volien assegurar el lloc de feina. Llegendes foranes, neofolklore.

No han passat tants d’anys i l’autopista serveix essencialment per arribar més aviat a l’embós que es produeix gairebé cada matí quan tots els residents que va dur a les urbanitzacions llucmajoreres parteixen a fer feina a Palma, com a preludi de l’altre embós, el majúscul i quasi quotidià de la via de cintura.

Ara l’allargaran fins a Campos, que podrà veure créixer més edificis del seu arraval ja conegut com Son Gotleu, en un boom urbanístic que potser també donarà un euro a guanyar devers Santanyí, i segur que ajudarà a incrementar els embossos als quals, això sí, s’arribarà més aviat.

Alguns polítics populars i altres partidaris s’hi han manifestat a favor amb quatre pancartes fetes amb les mateixes plantilles, dues de les quals parlaven d’altres coses (“Lloguer turÍstic sí!” i “Feis els comptes a ca vostra!”, com si no fos tan ca meva com ca qui sigui que va escriure la pancarta, com si Mallorca no ens afectàs a tots). I quasi al mateix temps he rebut un mail de MÉS que explica que la seva coordinadora, Bel Busquets, ha dit en assemblea que només amb ells és possible un futur sostenible per a les Illes, i m’ha vengut al magí una expressió: “Fer un Son Espases”.

Entretant, començam a ser un grapat els llucmajorers que, cansats de l’embós que trobam cada horabaixa en sortir de la feina, voltam per Son Llàtzer, cap a Sant Jordi, i tornam a la vila per la carretera de s’Aranjassa, que sembla que és com ara anomenam aquell antic camí de Ciutat. Tantes voltes per acabar allà on començàvem, fins que els qui acudim a l’alternativa superem certa xifra, la cosa es torni a embossar i algun geni del progrés cavil·li que hi podríem fer una altra autopista. Ui, no, un altre desdoblament.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF