CORRENTIA

Bones pràctiques fatals

El museu d’Es Baluard ha ajornat el nomenament de nou director, per deficiències burocràtiques que semblen fàcilment reparables. Però hi ha una realitat de fons: l’aportació de les institucions no és suficient per fer llépol el càrrec de director. El cost de l’habitatge a Palma, el cost de la vida en general, desinfla l’entusiasme que les convocatòries podrien despertar en possibles aspirants de fora. És la mateixa qüestió que dificulta la contractació de personal de serveis durant la temporada alta a Eivissa. No estam en condicions de fer front a les necessitats creades pel creixement disforme del país, sigui perquè ni els grans empresaris veuen amb bons ulls l’augment salarial als treballadors que necessiten o perquè les institucions públiques no creuen verament en la necessitat de la cultura.

Tenim a les Illes quasi tots els museus i grans centres culturals sotmesos a uns codis de bones pràctiques que pretenen garantir la transparència sobre diversos assumptes: i el que més crida l’atenció sol ser el del nomenament dels directors. Aquesta autoexigència s’ha d’entendre en el marc general d’uns càrrecs nomenats no sempre atenent els mèrits dels nous directors: podríem fer una llista de responsables de centres d’exposicions i de museus al nostre país que superen per baix els barems del nepotisme. D’altra banda, hi ha uns quants directors que tenen la plaça fixa de per vida, perquè alguns polítics que s’haurien d’haver dedicat a una altra cosa confiaren en l’oposició com a forma més transparent de proveir. Així, hi ha museus o altres centres  sotmesos a la voluntat d’un director o directora que actuen per damunt del bé i del mal perquè se senten emparats per l’estatus de funcionaris, de manera que les derives d’aquests centres depenen d’una persona amb capacitat per agenciar-se el vistiplau de consells directius o comissions d’experts.

Però el que fa mal, sobretot, és la realitat on hem anat a parar amb les bones pràctiques. Salvant les capacitats individuals dels directius culturals, la coincidència del sistema de nomenament i la 'mediocratització' dels resultats ens fa únics –sublims, en termes surrealistes. No convindria que el responsable polític de cada àrea assumís el compromís que li correspon i nomenàs els que han d’executar la seva política cultural?

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF