L’article 155 de la tristor espanyola no només ha intervengut autonomies, sinó que també ha eliminat 'de facto', com s’estila dir ara, la vergonya de molta de gent que havia romàs callada. Com en una mena de peregrinació laica, milers i milers de persones que fins ara no havien dit aquesta boca és meva han anat sortint de les seves petites coves per atacar el velló d’or de la temporada tardor-hivern 2017: l’escola pública. I avui, no em demaneu per què, m’he despertat ben falaguer i m’agradaria fer-los arribar un missatge: deixau els professors tranquils.
No tothom que es dedica a la docència ho fa per vocació, en sap o és una primera espasa de la seva disciplina, però no hem de fer de l’excepció la regla que guiï les nostres passes. Jo record amb afecte molts dels meus professors de l’escola i de l’institut. Som fruit de l’escola concertada catòlica –jo vaig anar a les monges de Sant Rafel– i d’un institut públic. I així he sortit. He intentat furgar dins el pou de la memòria –devem tant a Gabriel Ferrater– i no record cap episodi d’adoctrinament flagrant per poder explicar-vos i que em permeti victimitzar-me com està en voga fa una temporada. Ans al contrari, em vénen flaixos entranyables que record amb tendresa. Em ve, per exemple, una de les frases mítiques que sor Francisca ens repetia una vegada i una altra: “si no estudiau matemàtiques, sabreu fer coses de matemàtiques, però matemàtiques no en sabreu”, cosa que va quedar-me clara tot i ser de lletres pures. També sura entre els meus records na Margalida Llinàs –Margarita en aquella època–, la mestra de naturals més enrotllada del món, que va ensenyar-nos com va poder –i li deixaren– què era la reproducció i gràcies a les lliçons de la qual sempre he sabut tenir el quadern en ordre i ben decorat perquè així la informació quedàs clara i fos bona d’estudiar.
A l’institut tampoc m’adoctrinaren. Vaig trobar molt bons professors i amb la majoria, quan coincidim, l’univers és una festa, com cantava Antònia Font. Si sé distingir Garcilaso de Góngora és gràcies a Maria Antònia Manresa, la profe per la qual vaig estudiar filologia. Si escric mínimament bé en català i vaig decidir fer-la la meva llengua d’expressió és gràcies a na Lena Serra, la meva profe de català. Xerradora i, de vegades, intensa, va formar-nos en allò que ara tant critiquen: un esperit crític. Al Madina Mayurqa, el meu institut, no només anaves a estudiar, anaves a aprendre a pensar. Mentre escric això, em ve al cap aquella vegada que algú a la classe del costat va escriure “Stòitxkov gitano” i la profe de literatura de segon de BUP, na Cruz Urbiztondo, la dona que va ensenyar-me qui era Lorca, va perdre tota una hora de la seva assignatura parlant dels perills del racisme. I tot això en una època en què no existia Twitter. A la meva classe, com que volíem perdre l’hora de literatura castellana perquè encara no havíem après a valorar les virtuts de La Regenta, vàrem tornar a apuntar la mateixa frase a la pissarra i ella va tornar a perdre tota una hora d’energia –i de classe– per fer-nos entendre per què allò estava malament. Avui no podria fer-ho perquè l’acusarien d’adoctrinadora, de sectària àdhuc de manipuladora. Evolució, en diuen.
Quan he començat avui no tenia pensat parlar tant de mi, però des que vaig estrenar-me en aquest diari tenia un deute, no amb les flors, sinó amb tots aquells mestres i professors que m’han fet així com som. Per ço, cada vegada que algú estigui temptat de criticar els seus mestres perquè a les Balears i a Catalunya, pel que conten, són els obrers d’una fàbrica d’independentistes, que recordi que la majoria d’aquells que ens governen ara varen ser educats sota el franquisme i amb l’escola íntegrament en castellà. I així han sortit. No descarreguem sobre les espatlles d’altri les nostres responsabilitats. Ningú obliga ningú a tenir fills. I potser és molt més fàcil tenir un infant entretingut amb una tauleta electrònica a la sobretaula d’un dinar perquè no molesti, però si algú us “adoctrinàs” un fill, només amb una mica de temps, podríeu donar-li la vostra versió de la història i formar un nin amb criteri. Va vostre.
