Quasi una setmana després de les eleccions ja podem demanar-nos què faran els diputats i senadors electes per les Balears al Congrés. Els socialistes Pere Joan Pons, Susanna Moll i Cosme Bonet em semblen ciutadans honestos, però diria que el forat negre que és el seu partit engolirà qualsevol esperança que puguin defensar com cal les Illes. Les dues representants d’Unides Podem són una incògnita, diria que fins i tot per als seus votants. És dur pensar que hi ha partits que presentin el que presentin, entren. Dels tres dretans, en tenc pocs comentaris. Quan la meva ment pensa en Maria Salom pens –ho he dit altres vegades– en la seva rialla, bocabadada, quan Pilar Manjón declarava a la comissió d’investigació pels atemptats gihadistes de l’11-M en què va perdre el seu fill. No ho podré esborrar mai. No així els seus electors, pel que sembla. L’autoodi crec que defineix el tarannà de l’exsocialista Mesquida –com es pot ser felanitxer i nacionalista espanyol?– i la voxera Contestí.
La desfeta sense pal·liatius de Veus Progressistes, mantenint, a la baixa, les 25.000 paperetes que va assolir fa onze anys Sampol i Unitat per les Illes –l’experiment amb l’extinta Unió Mallorquina– ha estat desoladora i esperada. Mai està de més recordar que Progressistes per les Illes, marca unitària del PSM, Els Verds, ERC i Esquerra Unida encapçalada per l’estimada Nanda Ramon el 2004, tragué 40.000 vots encara no superats. Fa ja massa temps que una certa deriva estratègica acompanya la línia política del mallorquinisme d’esquerres quan alça el cap més enllà de l’arxipèlag. La decisió, més per deixadesa que per una altra cosa, de concórrer als comicis europeus a la coalició capitanejada per Compromís –partit que porto al cor però que comparteix viatge amb la CHA més regionalista de la seva història i amb una En Marea en descomposició que ha tret l’1% dels vots a les estatals– fa passar pena. Perquè intueixo que una part important de la base social de l’ecosobiranisme podria optar per altres opcions. Potser no va pensar-se amb tota la fredor possible. La realitat ens porta a carrerons amb poques sortides. Convé acompanyar totes les reflexions que es facin en el futur amb humilitat, sense autocomplaences ni conformismes. Els temps que vindran seran vitals per encarrilar el rumb del nostre país, però també el d’Europa, el de la Mediterrània i el del món. El pamflet 'Losing earth.The decade we could have stopped Climatic Change' de Nathaniel Rich, que em recomanava fa unes setmanes aquest savi que és el meu amic Joan Buades –diputat verd per Eivissa tants cops invocat després del Pacte de Progrés del 1999-2003– hauria de ser llegit pels càrrecs electes i de gestió de les esquerres illenques. Parla d’oportunitats perdudes i guanyades en l’àmbit del clima, però una part del que diu pot aplicar-se a les altres esferes. En aquest sentit hi ha un certa mirada entre cínica i menfotista, mallorquiníssima, que no hauria d’imposar-se, els propers anys, entre aquells que estimen aquesta terra i la volen sobirana i justa. S’han fet avenços, però també hi ha batalles perdudes. Manca una visió prou àmplia de què volem ser, què volem canviar i què volem conservar de la cadena feta de tantes baules de la que venim. El problema és, naturalment, que s’hagi cedit de forma inexplicable en l’autopista de Campos o que Balboa no hagi obtingut escó. Però també, com em deia no fa gaire un company fatigat, que amb les jubilacions de la generació de professors nascuda entre finals dels quarantes i la dècada dels cinquantes hi ha carreres de la UIB que hauran d’importar professors de fora –afegit, naturalment, al cicló devaluador i precaritzador que ja viu 'per se' el món acadèmic. I, clar, el factor humà. La base social ha canviat. Som, cada cop més, un país de 'capitans', 'artistes' i 'líders' amb una base real escassament treballada. A ca els meus pares no tenen estudis universitaris ni són quadres polítics, però hi ha pràcticament tota la 'Serra d’Or' enquadernada –i no és un detall menor... a quantes llars de poligraduats d’ara no hi entra ni un llibre a l’any? Hi ha equivalents semblants, avui?
Veníem de baix i ha estat una xamba que ho aconseguíssim. Ho sé. Però necessitàvem més estructures de país, més ateneus, més empreses, més cooperació. Necessitàvem que es pensés en globalitat, que algú es prengués la molèstia de pensar el relleu i passar la torxa. En general, no s’ha fet. Tot canvia de pressa i em fa l’efecte que hi ha, des del terrat sobiranista, qui s’ho mira pensant “Això no acaba d’anar amb mi”, o, pitjor, “Amb la mateixa fórmula que fa quaranta anys salvarem els mobles de la meva tribu”. I no. No hi ha Déu ni tribu que se salvi o que millori sense aturar-se a pensar. I, francament, fa massa que no es pensa i el col·lapse, perseguint-nos, podria ser a prop.
