20/3: Eutanàsia

El 1975, Natalia Ginzburg, l’extraordinària escriptora, identificada amb el Partit Comunista Italià, publicava un article favorable a la despenalització de l’avortament però a la vegada molt crític amb algunes de les campanyes de l’esquerra que la demanaven. Li semblaven massa frívoles per tractar “una de les qüestions més complicades, més delicades i més tristes”. Es pot estar d’acord o no amb aquell article, però tenia dues grans virtuts. Una, treure aquest debat dels automatismes esquemàtics i disciplinats de la baralla política partidista. Una altra, demanar –amb l’exemple– que es tractés el tema amb la delicadesa que mereixen les qüestions de consciència. Ho he recordat veient el debat al Parlament espanyol sobre la llei de l’eutanàsia. No és el mateix debat, certament, però també és delicat i de consciència. La llei em sembla garantista, meditada i positiva. Però part del debat polític sobreposat –en un moment de crispació– estava als antípodes del que demanava llavors Natalia Ginzburg. Una mica en algunes de les intervencions favorables, però molt i sobretot en el discurs macabre i barroer d’oposició de Vox i PP. En general, en política, la pinzellada gruixuda fa angúnia. Però aplicada als temes delicats pot arribar a fer fàstic.

L'eutanàsia supera tots els esculls polítics i serà legal a Espanya d'aquí tres mesos