20.000
La proposta per part del partit polític Sumar de fer donació de 20.000 euros a cada jove que arribi a la majoria d’edat —una ‘herència universal’, en paraules dels seus promotors, que es cobraria als 23— arriba en plena campanya electoral, i enmig d’un debat molt interessant sobre la sensatesa o idiòcia d’un proposta com aquesta. En primer lloc podem pensar que, en plena campanya i davant de la desmobilització dels joves, es pot prometre qualsevol cosa, tot per fer-los acostar-se a les urnes el proper diumenge 23. Tanmateix, si pots votar, ja has complert els 18, i la mesura només serà efectiva d’ara endavant, és a dir, que els que podrien ser-ne afavorits encara no voten (però sí els seus pares i padrins, i germans grans, etc.). En campanya es diuen coses grandioses, i ja estem massa acostumats a mentides tremendes, sobretot pel que fa als pactes postelectorals. Mentir en una cosa així, però, potser seria massa exagerat, i tindria uns costos d’imatge difícilment assumibles (o això encara vull pensar des d’un cert optimisme).
És realment, però, una bona idea? Els diners no serien un xec en blanc. A banda que sorgirien d’un impost a les grans fortunes (que durant els anys d’aquest govern progressista no ha estat aprovat: ho hauria de ser en el futur…), s’haurien de dedicar a la inserció laboral, l’emprenedoria empresarial o a la formació… Els joves de casa humil no tenen ‘herència’, se’ns diu, i d’aquí que un cop rebin aquests diners ja estarien en la línia de sortida que els més econòmicament afavorits del poble. Es pot argumentar que, en el fons, hi ha aquí una idea molt neoliberal: que el poder públic no sap què fer amb els diners i els posa en mans dels individus, fins i tot dels més joves i inexperts, esperant que es busquin la vida. Com si sortir-se’n fos simplement una qüestió monetària, a més. I com si, tot i haver rebut els diners, no s’acaba prosperant, ja no es podrà dir mal del Sistema o dels polítics, perquè fet i fet aquests et donaren el xec, que vas malmetre amb un negoci ruïnós o amb uns estudis 'inútils'. És com si des de l’esquerra es pensés que tot és una qüestió de peles —i no de cultura, contactes, i oportunitats i entorns, de mentalitats—, cosa que no s’aconsegueix simplement rebent una mínima herència (no dona ni per muntar una botigueta, fet i fet). En la immensa majoria de casos és ben previsible que no aconsegueixi anivellar res, sinó que sigui un motiu més per a la frustració, una frustració que, a sobre, serà culpa no de les injustícies 'socials', sinó de les pròpies decisions. Serà un xec ben enverinat, aquest, en cas d’arribar a existir.
Els polítics han d’inventar polítiques, institucions, lleis i maneres, no regalar diners a balquena. Tots hem tingut un parent gandul, que en lloc de regalar-nos una joguina pel nostre aniversari ens donava un sobret amb uns quants bitllets, i "vas i et compres una cosa que t’agradi". Així semblava que ens feia un favor, i de passada s’estalviava el mal de cap d’haver de decidir què ens convenia (és a dir, d’educar-nos). Ve a ser el mateix.
