10 anys d''streaming'
La primera vegada que vaig sentir a parlar de Netflix va ser als Estats Units, cap a l’any 2008. Llavors encara no era una plataforma digital de continguts, de la qual es compleix ara deu anys que ofereix els seus serveis entre nosaltres. Als EUA funcionava, en aquell temps, d’una altra manera: la gent triava una pel·lícula d’un catàleg i l’empresa li enviava a casa el DVD per correu postal i en haver-lo vist el retornava, posant-lo dins d’un sobre a qualsevol bústia. Els subscriptors pagaven una tarifa plana, i sempre seguit podien estar demanant i retornant pel·lícules, sèries o qualsevol cosa que formés part d’aquell immens videoclub postal.
L’empresa va evolucionar fins al que tenim ara, sobretot a partir de l’arribada massiva de les connexions d’alta velocitat, les televisions intel·ligents i la possibilitat d’elegir els continguts a la carta. Els de la meva generació hem passat d’aquelles televisions enormes en blanc i negre i sense comandament a distància que encara tenien els padrins (amb només dos o tres canals captats per una antena a la teulada), a l’anomenat capitalisme de plataformes online, on Netflix és una més dels serveis que pot contractar el consumidor audiovisual, tot carregats de milers i milers d’hores de cine i sèries, reportatges i d’altres artefactes que poden emmarcar-se en una pantalla d’alta definició.
A Netflix hi ha des de clàssics de cinema fins a una llar de foc filmada en un pla fix durant hores –la televisió convertida en escalfapanxes que no escalfa: la metàfora—, i entorns interactius per fer meditació guiada amb una veu que consola i tot de dibuixos relaxants. També hi ha pel·lícules interactives, on amb el comandament a distància tries què ha de fer el protagonista i la història va per aquí o per allà. Però el que ens podem demanar és què s’ha perdut amb tot això; fins a quin punt una obra d’art cinematogràfica no perd alguna cosa, o es banalitza, quan entra a formar part del catàleg d’una plataforma online que consumim a casa. Quan entrem a qualsevol d’aquestes plataformes, el que veiem és un fotimer de cartells, rere els quals hi ha la pel·lícula o sèrie que vulguem veure, tot superposat, tot amuntegat, tot prometedor i finalment anivellat.
El cinema servia com a font de coneixement, de cultura; a través de les plataformes tot més aviat sembla una forma com una altra d’evasió monomaníaca, com si el que se’ns oferís no fos més distracció alienada, infinita, història que enganxa fins a l’atordiment, per evitar que fem res més que mirar la pantalla. El que era un descobriment s’ha convertit en un forat que tapa, on ens amaguem per fugir; fins i tot tinc la impressió que la música en streaming pateix de la mateixa anomalia, com si ja res produís cap altra sensació que el simple atordiment. Però potser són impressions meves; el que sí que és cert és que, d’igual manera que passa amb altres continguts consumits en línia, el que veiem a Netflix sembla no deixar cap mena de rastre perdurable dins la ment. Per molt que sorgeixi sota el guiatge d’un mestre com Martin Scorsese.
