Xarnegos i forasters

A Mallorca, el que a Catalunya es coneix com a xarnego s’anomena foraster. No és una correspondència exacta, atès que els xarnegos catalans són no tan sols els immigrants castellans que varen arribar a Catalunya durant el franquisme, sinó també els seus fills i els seus néts: “els altres catalans”, que en deia Paco Candel, i la seva descendència.

A Mallorca, en canvi, la figura del foraster té una especificitat lingüística: es considera “foraster” tot aquell que parla castellà, fins al punt que el foraster ve a ser la denominació d’un idioma que, en la Constitució que ens regeix, s’anomena espanyol. És a dir, que en la cosmovisió mallorquina, un foraster és, ni més ni menys, algú que parla castellà. Més o menys, avui dia, una mica més de la meitat de la població de les Balears, en justa correspondència amb la meitat alta dels catalans que tenen el castellà com a llengua principal. Ara bé, no s’han de confondre les dues coses: un xarnego, a Catalunya, pot ésser perfectament algú que descendeixi de la immigració hispànica, per molt que en la seva vida diària parli el català pertot arreu, en defensi l’ensenyament, i fins i tot sigui independentista. A Mallorca, en canvi, un foraster sempre serà un foraster: algú que s’expressa preferentment en castellà, i que per aquest únic motiu mai no serà un mallorquí de soca-rel. Aquest és un error greu del nacionalisme, o del catalanisme, mallorquí.

No m’agrada parlar de mi mateix, però un servidor, per no allargar-ho, a Catalunya seria un xarnego, i a Mallorca té una meitat forastera. N’estic ben orgullós, per cert. El més curiós és que aquesta categorització, per a molts, té a veure amb el meu primer cognom, Alzamora, que a molts els sona castellà i que en canvi és perfectament català, només que d’arrels àrabs (qui tingui curiositat, que consulti Els llinatges catalans, de Francesc de Borja Moll). Sóc xarnego i foraster, en canvi, i amb molt de gust, pel meu segon cognom, que és Martín, i no Martí, i que procedeix d’Almeria.

En fi, la valorització que mereix la meva puresa catalana no mereix cap més comentari. Si he parlat dels meus orígens és perquè ara, que fa cinquanta anys de la publicació d’ Els altres catalans de Paco Candel, em faig creus que hi hagi gent que encara es torturi donant voltes al fet que a Catalunya (i a Mallorca) hi va arribar un contingent de persones que parlava en castellà. No voldria caure en el tòpic però, sense ells, ni Catalunya ni les Balears no serien avui el que són: és a dir, les comunitats més riques de l’estat espanyol. Ja sé que hi haurà persones a qui tot això els sembli una catàstrofe nacional i cultural, però em permeto el luxe de pensar tot el contrari. Em permeto el luxe de declarar-me orgullós de ser xarnego a Catalunya i foraster a Mallorca. I, tot i així, de ser tan català i tan mallorquí com qualsevol altre. Els Països Catalans, si han d’existir, seran plurilingües i pluriculturals, o no seran res. Em reservo el plaer de discutir-ho amb qui no hi estigui d’acord.