La volta al món en 7 danses

Hi ha ètnies que ballen amb els braços, d’altres amb els peus, unes en parelles ben arrambades i d’altres en grup, en rotllana o en línia. La humanitat balla per necessitat, per expressar-se estèticament, emocionalment i relacionalment, però ho fa de maneres molt diferents en funció de quina sigui la seva cultura. Per què tan diferents? Què ens expliquen la música i la dansa pròpies d’una geografia del poble que les balla?

Últimament s’ha posat força de moda acostar-se a cultures més o menys exòtiques mitjançant l’aprenentatge de les seves danses tradicionals en cursets o tallers, per fer-ne un tastet. “Em sembla interessant que es facin aquests tallers, fa algunes dècades a ningú li hauria passat pel cap fer, per exemple, un taller de danses de l’Àfrica Occidental”, opina l’etnomusicòleg Josep Martí Pérez, especialitzat en aquesta zona africana i membre del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), que rebla: “Aquest interès va en concordança amb les ganes de viatjar que té la gent”. Però, com que estem en època de vaques magres i no podem fer la volta al món, l’explorem amb la música i la dansa sense moure’ns de la ciutat.

Polinèsia exòtica

L’estètica ‘tiki’ trasllada a un món idíl·lic amb música hipnòtica

Des de les pintures del francès Paul Gauguin, que ja al segle XIX reflectien un Tahití acolorit, relaxat i idíl·lic, fins a la revifada actual de l’estètica tiki, les illes de la Polinèsia es veuen des d’aquesta banda de l’Atlàntic com “un món imaginari, fantàstic, idíl·lic, on sona una música suau i coral, de melodies no gaire complicades”, explica l’etnomusicòleg de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) Gianni Ginesi. L’interès que desperta avui dia aquesta cultura “exòtica i salvatge” als ulls d’un europeu, on les dones ballen descalces, movent vigorosament els malucs per crear hipnòtiques onades a les seves faldilles fetes de serrells, ve precisament per aquest “exotisme exagerat” i per les ganes de “recuperar un cert lligam històric amb la mateixa cultura occidental” de fa aproximadament mig segle, quan l’estètica tiki es va posar molt de moda a Occident, opina Ginesi.

La contemporània ‘butoh’

Es balla amb el vestuari mínim i el cos pintat d’un color neutre

L’altra cara de la moneda seria la dansa butoh, contemporània i d’origen japonès però “gens folkloritzant”, diu Martí Pérez, i amb “característiques molt occidentals per a nosaltres”, afegeix Ginesi, al·legant que la seva “càrrega estètica, on el gest i el factor visual tenen una gran importància, l’emparenta directament amb la dansa contemporània occidental”. Es balla amb un vestuari mínim, amb el cos pintat d’un color neutre i amb un estat anímic que bascula entre l’agressivitat i la melangia. Res a veure, doncs, amb els somriures amables de la Polinèsia, perquè, de fet, el butoh, que significa “la dansa de la foscor”, té un origen tràgic: els moviments erràtics dels ferits per les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. No se li pot demanar alegria i vigor a una dansa sorgida de fets tan dramàtics.

Els balls més sensuals

La sensualitat de la samba, típica del Brasil, ve de l’Àfrica

Si posem en una balança la roba que porta una ballarina de butoh i una de samba segurament quedaria equilibrada, perquè totes dues van lleugeretes, però a part del pes no té res a veure el vestuari de l’una i de l’altra. La de samba és acolorida, festiva, minimalista, per ensenyar pit i cuixa i explotar al màxim la sensualitat del cos en moviment. Típica del Brasil, la samba és “una amalgama de tradicions africanes i europees” feta al llarg dels segles, explica Martí Pérez, que precisa: “La sensualitat de la samba ve sens dubte de l’Àfrica, no d’Europa”.

Travessant la frontera arribem a l’Argentina, on el tango és tota una institució. “Es va crear a partir de la immigració europea a l’Argentina, amb una gran influència dels balls de saló típics del segle XIX, com el vals”, però altra vegada la càrrega sensual no és herència d’Europa. “És allà mateix on desenvolupa aquesta sensualitat que desprèn. L’important en el tango és la càrrega simbòlica, les mirades, els gestos, com s’adapten els cossos. Ballar bé en aquest cas significa que els cossos es fusionin en moviment”, explica Ginesi.

...i fugint de la sensualitat

La dansa irlandesa centra el moviment en els peus i cames

La dansa típica irlandesa concentra el moviment en les cames, igual que la dansa basca i la sardana, tot i que és menys espectacular que un dantzari ballant un aurresku i més continguda que una sardana. “La dansa pot ser molt sensual, per això hi ha cultures com la irlandesa, on el pes de la religió ha sigut molt fort i repressor, que s’han creat controlant al màxim els moviments, és a dir, fent els moviments mínims perquè sigui una dansa”, revela Martí Pérez, tot recordant que al segle XVIII la gent ballava sardanes “amb un mocador entre les mans perquè homes i dones no es toquessin”.

En aquest ball, la cara ha d’estar impassible, els braços enganxats al cos i tota la responsabilitat del ball recau en les cames i els peus, que van fent saltirons, mai massa alts, mai massa oberts. “De fet, a Europa no hi ha cap dansa sensual, tret del flamenc”, resumeix Martí Pérez.

El flamenc és d’arrel gitana, igual que ho són les danses zíngares que es fan a la zona dels Balcans al ritme d’una música que toquen a demanda de la “població local, perquè els gitanos d’aquelles zones són com músics professionals, tenen una gran capacitat de tocar les músiques que els demanin, però després tenen un repertori seu, propi i intern que no toquen davant la gent”, de manera que el que s’entén com a música zíngara no sempre ho és, especifica Ginesi.

Balls a l’Àfrica Occidental

La música de moltes discoteques occidentals té influència africana

“A l’Àfrica la dansa té molta més rellevància social que a casa nostra. Allà sempre es balla”, però no sempre música del continent. “Ara ja ballen de tot, som en un món globalitzat, però la dansa que posen avui dia en moltes discoteques occidentals té molta influència de l’Àfrica, tot i que no en siguem conscients”, diu Martí Pérez. Per tant, sospita que als cursos de danses africanes es dóna una “imatge folkloritzant que tergiversa la realitat, perquè s’ensenyen patrimonis que ja són del passat. Està bé que s’ensenyin les danses tradicionals però que la gent sàpiga que el que s’escolta ara a l’Àfrica no és això”.

Ginesi, per la seva banda, esmenta el tret distintiu de les músiques de l’Àfrica Occidental: la polirítmia, “les articulacions diferents d’un ritme entre diversos instruments: el djembé fa un ritme, les campanes un altre... però tots encaixen en algun moment”. I, esclar, el gran ús d’instruments de percussió, per la facilitat de construir-los. A grans trets, les danses, en aquest cas, són de dos tipus: rituals, en què s’invoquen figures mitològiques “que consideren que tenen un fort poder”, o de guerres i combats, o bé de participació col·lectiva, en què tota la comunitat balla alhora “per reforçar el sentiment d’unió”.