Una veritat incòmoda

Ha estat la insistència dels catalans des dels anys 90, amb les aportacions d’acadèmics com Antoni Castells, la que ha fet que els organismes d’àmbit estatal s’hagin decidit a estudiar els fluxos monetaris entre les diferents comunitats autònomes. Les xifres, cada vegada més escandaloses, cada vegada menys justificables, han posat al descobert una veritat incòmoda: a Espanya hi ha ciutadans de primera (bascos i navarresos), de segona (la gran majoria) i de tercera (catalans, valencians i balears). Aquesta asimetria flagrant només s’ha pogut aguantar durant tres dècades per dos motius: pels efectes enganyosos de la bombolla immobiliària en les finances autonòmiques i locals, d’una banda, i per la passivitat (mesellisme en el cas valencià i balear) de les elits polítiques dels territoris maltractats, de l’altra. Quan Catalunya ha dit prou, però, l’Estat no ha sabut reaccionar. I mira que ho tenia fàcil.