El So Barcelona encara belluga

BarcelonaBarcelona és poderosa, cantava Peret. Eren els dies de l'eufòria olímpica, l'any zero de la projecció de la capital catalana a l'exterior. Més de dues dècades després, i musicalment parlant, Barcelona és una marca fàcilment identificable més enllà dels Pirineus. Ho és per festivals com el Sónar i el Primavera Sound, però també pel record de l'escena mestissa sorgida als anys 90. Per exemple, el setembre de l'any passat, durant el Mercat de Música Viva de Vic, diferents programadors europeus de concerts regiraven la llista d'actuacions buscant bandes representatives de l'anomenat So Barcelona.

Com recorda Leo, del grup Che Sudaka, és sobretot "una marca de cara enfora", que, sens dubte, està ajudant bandes com La Pegatina a fer camí internacionalment. "Barcelona no se n'adona, però és molt mirada pel món. Ara tu dius Barcelona i és com si diguessis Nova York o Londres", explica Leo, del grup Che Sudaka, que l'any passat van publicar el disc 111 lives, enregistrat en directe a Budapest.

Un 'crossover' multicultural

El So Barcelona és el que durant molt de temps va ser la música mestissa sorgida als anys 90. Manu Chao, Dusminguet i Ojos de Brujo, entre molts altres, van consolidar una escena multicultural alimentada per diferents tradicions musicals. "En aquells anys hi havia músics que venien d'altres països i que aportaven les seves experiències. Era un crossover multicultural en què la procedència d'un músic podia determinar el so del grup. Per exemple, un baixista colombià hi aportava la seva tradició musical de primera mà", recorda Joan S. Luna, cap de redacció de la revista Mondo Sonoro, una publicació que en el resum discogràfic del 2013 manté una categoria dedicada al mestissatge. Ni la ciutat ni la música són les mateixes, però aquella etiqueta, el So Barcelona, continua funcionant en àmbits internacionals.

Javier Zarco, fundador del Club Mestizo als anys 90 i després integrat com a promotor a Ojos de Brujo, hi està d'acord. Actualment, Zarco és un dels impulsors del segell Slow Walk Music, dedicat a la música africana que es fa a la capital catalana, i que treballa amb artistes com Nakany Kanté. "Ara un segell nord-americà vol publicar als Estats Units alguna cosa d'Alma Afrobeat Ensemble, precisament perquè és un grup de Barcelona", diu Zarco. Curiosament, el grup té l'origen a Chicago, però es va formar a Barcelona el 2003, quan el seu guitarrista hi va arribar perseguint l'esperit mestís que projectava la ciutat.

Musicalment, el que va passar aquí als anys 90 no era tan diferent del que passava en algunes ciutats franceses, on la barreja de músiques pròpies i d'altres latituds era habitual. El reggae i l'ska, les músiques mediterrànies, alguns patrons rítmics llatinomericans i algunes influències africanes configuraven un collage on també apareixien el hip-hop, el punk, el rock i l'electrònica. A Barcelona s'hi va afegir la rumba i aromes flamenques. Tot plegat permetia reconèixer influències de Mano Negra, Los Fabulosos Cadillacs, Peret i Kiko Veneno.

L'etiqueta mestissatge es va fer servir des d'un punt de vista europeu i blanc. Wagner Pa, un músic brasiler establert a Barcelona, ja ho explicava l'any 2001, poc després de publicar el disc Brazuca matraca : "Fora d'aquí no es parla de mestissatge. Al Brasil, per exemple, la mescla és natural. Allà tothom és mestís. És el sincretisme religiós aplicat a la cultura". Pa manté aquella naturalitat tretze anys després, i acaba d'editar el disc Forn de pa, on combina cançons en català i en portuguès.

La música del carrer i dels bars

Per què Barcelona? Hi van coincidir diferents factors que van projectar la imatge d'aquella escena a l'exterior. Per exemple, que Manu Chao passés llargues temporades a Barcelona i que l'impacte del disc Clandestino (1998) fos mundial, o que Ojos de Brujo actuessin amb certa regularitat per Europa. El Club Mestizo primer i després la discogràfica Satélite K i la plataforma RadioChango van articular aquell batibull sonor. Els carrers i els bars del Barri Gòtic i del Raval eren espais de trobada de músics d'arreu que intercanviaven ritmes i melodies.

Leo i Kachafaz, de Che Sudaka, van arribar de l'Argentina cap a l'any 2000. "Si avui toquem arreu del món és, primer, perquè vam poder tocar al carrer i, després, perquè actuàvem al London Bar tres cops a la setmana, amb l'entrada gratis. Ens veia gent de tot el món", recorda Leo. Barcelona era vista com la capital del mestissatge i fins i tot va arribar a ser contemplada amb certa ingenuïtat romàntica. Aquesta va ser la mirada que hi va donar Cédric Klapisch a la pel·lícula Una casa de bojos (2002), en què fabulava sobre la vida d'uns estudiants Erasmus enlluernats per una nit barcelonina que podia acabar amb una colla tocant la guitarra al carrer de matinada. La postal transmetia imatges associades a una festa multicultural en un entorn confortable i n'excloïa la sordidesa. Elogiava una ciutat europea però encara no totalment europeïtzada.

El final del miratge

El miratge, si més no a casa nostra, es va esmicolar amb el Fòrum de les Cultures i amb l'ordenança municipal sobre mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l'espai públic que va entrar en vigor el 2006. RadioChango, un portal dedicat a "la promoció i difusió de la música mestissa i festiva", va publicar aquell mateix any un editorial prou eloqüent: "L'Ajuntament ens continua presentant Barcelona com una ciutat oberta i cosmopolita, on gent d'arreu del món es troba a les places i carrers [...], però aquesta ordenança prohibeix tot tipus d'activitats realitzades al carrer. Ens posen horaris i llocs concrets per gaudir de la música dels grups que, improvisant, omplen la ciutat de notes musicals".

Manu Chao, en una entrevista publicada a la revista Rockdelux el setembre del 2005, advertia sobre l'estandardització: "És l'Europa que arriba". I sí, hi va arribar, però paradoxalment el so d'aquella Barcelona mestissa és rebut avui fora d'aquí com una cosa amb personalitat pròpia que encara belluga.